diumenge, 30 de desembre del 2012
"El capital" de Costa - Gavras
En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.
Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.
Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.
Nota de "El capital": aprovat alt.
Etiquetes de comentaris:
Aprovat alt,
Crítica de pel·lícula 2012
dissabte, 29 de desembre del 2012
"A la casa" (Dans la maison) de François Ozon
Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.
Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.
El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.
Nota de "A la casa": Notable.
Etiquetes de comentaris:
Crítica de pel·lícula 2012,
notable
divendres, 2 de novembre del 2012
"Cosmopolis" de David Cronenberg
Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.
La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.
"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.
Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.
Nota de "Cosmopolis": Notable.
Etiquetes de comentaris:
Crítica de pel·lícula 2012,
notable
dissabte, 20 d’octubre del 2012
"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides
Imatge de "Seven Psychopaths"
Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.
"Magic Mike", de Steven Soderbergh
Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.
Nota de "Magic Mike": aprovat alt.
"Holy Motors" de Léos Carax
Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.
Nota de "Holy Motors": notable.
"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh
Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.
Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.
"Lords of Salem" de Rob Zombie
Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.
Nota de "Lords of Salem": Suspès.
Etiquetes de comentaris:
Aprovat alt,
Crítica de pel·lícula 2012,
notable,
suspès
divendres, 31 d’agost del 2012
"L'irlandès" de John Michael McDonagh
No, La Llanterna Màgica, no està tancada. Simplement la calor de l'estiu l'ha mantingut en un estat de letàrgia del qual, espero, es recuperarà poc a poc.
Recupero l'activitat amb "L'irlandès" una espècie d'irish western amb tocs de comèdia negra que dirigeix John Michael McDonagh. I és que molts dels elements del western clàssic es repeteixen en aquest film: personatges perdedors, fronterers, violència, certa poesia, paisatges abruptes i èpics (tant compta el Grand Canyon, com Connemara), sarcasme i ironia.
A tenir en compte, per entendre el fons i la forma de la pel·lícula, el cognom McDonagh. John Michael és el germà de Martin McDonagh que, alhora, és el productor del film. Martin McDonagh és un dramaturg i cienasta irlandès que forma part del moviment conegut com in-yer-face (de "in your face") caracteritzat per la duresa i la cruesa de vegades extrema. Aquesta influència es nota en la pel·lícula del seu germà.
Una pel·lícula interessant i entretinguda. A tenir en compte.
Nota de "L'irlandès": Aprovat alt.
Etiquetes de comentaris:
Aprovat alt,
Crítica de pel·lícula 2012
dijous, 28 de juny del 2012
Ens rescates?
Mentre participo, i no sabeu com gaudeixo, dels assajos de "Boys don't cry" (cunya publicitària: estrenem el 26 de juliol a l'Espai Lliure dintre del Festival Grec), comença a prendre cos un nou projecte cultural en el qual també hi posaré el meu gra de sorra. En aquest cas, a través de El balcón de la espera. Es tracta de "El tercer invitado", una obra de teatre escrita i dirigida pel Sergio Domínguez i que interpretaran la Conchi Almeda i la Georgina Asin. Com a "Boys don't cry", faré tasques d'ajuda al que calgui. De moment sabem que estrenarem al Centre Cultural la Mercè de Girona, a finals de setembre, i que entrem a la programació de tardor de l'Espai l'Amistat de Premià de Mar.
Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l'aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d'aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.
Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l'espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu. Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè "El tercer invitado" pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d'ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d'una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l'Estat ni la Unió Europea ens rescata... Ho pots fer tu?
Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l'aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d'aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.
Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l'espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu. Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè "El tercer invitado" pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d'ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d'una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l'Estat ni la Unió Europea ens rescata... Ho pots fer tu?
divendres, 22 de juny del 2012
"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson
El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.
Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.
Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".
Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.
Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix.
Etiquetes de comentaris:
Crítica de pel·lícula 2012,
notable baix
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






