"La guerra dels botons" de Christophe Barratier

Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.

Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.

Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.

La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.

Nota de "La guerra dels botons": Suspès.

Nervi

La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.

<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>

Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.

"El nen de la bicicleta" de Jean-Pierre i Luc Dardenne

Arriben a les cartelleres les pel·lícules provinents dels grans festivals, i augmenta la qualitat de l'oferta. I aquest cap de setmana això es pot veure amb l'entrada a les nostres pantalles d'un jove heroi belga. No. No és en Tintin. És en Cyril que, sens dubte, tindrà molt menys èxit que la criatura parida per Hergé i portada al cinema tridimensional per la factoria Spielberg. Però que val la pena conèixer. I degustar.

Els pares de la criatura en qüestió són els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne. Com em comentava ahir, via twitter, la Judith Vives, "El nen de la bicicleta" és, salvant les distàncies, una espècie de "Els 400 cops" de Françoise Truffaut.

Amb l'excusa d'arrencada de la història d'un nen de 12 anys que busca el seu pare després que aquest l'hagi abandonat a un internat, els germans Dardenne presenten una història de superació, de recerca de la infantesa i la felicitat perdudes, de fidelitat, de perdó, d'amor contingut. I, malgrat el dramatisme evident de la història, no cauen mai en moments lacrimògens gratuïts. De fet, tot i els obstacles diversos i continus que se li plantegen a Cyril, i malgrat la cruesa d'algunes de les situacions, al final el missatge de la pel·lícula és certament positiu. El nostre heroi es referma com a tal.

Estic segur que el pressupost del film, malgrat el prestigi dels dos directors i guionistes (són autors de pel·lícules com Rosetta o El silenci de Lorna, i guanyadors de dues Palmes d'Or del Festival de Cannes), era un pressupost limitat. Però els objectius que es plantegen es compleixen amb escreix. Sens dubte, tenen la capacitat d'aprofitament dels recursos amb els quals compten per a explicar de manera efectiva allò que volen transmetre. La sobrietat i austeritat amb què està rodada la pel·lícula contribueixen a donar un to molt quotidià i realista, però sense arribar a ser el tipus de film angoixantment sec que, sovint, ens trobem en el cinema social.

Les actuacions dels dos protagonistes principals mereixen una menció especial. Es tracta del jove (i debutant) actor Thomas Doret i de l'actriu Cécile de France (protagonista, per exemple, de Més enllà de la vida, de Clint Eastwood). Sens dubte, les seves actuacions són les que acaben de donar cos a aquest film que, al meu entendre, ajuda a pujar el nivell de la cartellera d'aquest darrer trimestre de 2011.

Nota de "El nen de la bicicleta": notable.

Cowboy de mitjanit. I descarnat.

Ahir, nit de Midnight cowboy.

Descarnat i brutal el cinema que va néixer als Estats Units a finals dels 60 i durant la dècada dels 70. Sam Peckinpah, John Schlesinger, Richard Brooks, Stanley Kubrick, Martin Scorsese, Dennis Hopper. El mateix Spielberg amb El diablo sobre ruedas...

Un cinema sec, brut i dur. Un cinema de temps de crisi econòmica, social i cultural. Com l'actual.

"Another year" de Michael Leigh.

Surts del cinema tenint la sensació d'haver vist una bona obra de teatre. I és que, amb "Another year", Michael Leigh demostra que és tant dramaturg com cineasta. I, tot i això, tot i el clar aroma teatral de la pel·lícula, està filmada amb molt criteri cinematogràfic.

Leigh ens planteja un dels temes més universals de l'art: els efectes del pas del temps en les persones. Òbviament, no parlem del temps en el sentit cronològic, sinó del temps en el sentit més vital i interior que li podem donar.

El propi títol de la pel·lícula (un altre any), ja ens indica cap on anirà el film. I l'estructura, també: quatre actes ben diferenciats (primavera, estiu, tardor i hivern) però, alhora, ben similars. Perquè, al cap i a la fi, la vida acaba sent una successió repetitiva d'esdeveniments. La quotidianitat és això. I Leigh ens ho mostra, per exemple, associant durant tot el metratge diverses escenes de to i contingut molt similar.

Atenció als diàlegs. Perquè cap d'ells, ni l'aparentment més banal, està escrit perquè sí. I és que un dels èxits de la pel·lícual és que, mentre l'estàs veient, tens la sensació que tot té un sentit. La pel·lícula és pur subtext. És a dir, els personatges, mentre et diuen una cosa, en realitat te n'estan dient una altra. Segurament la contrària. Molt britànic. I només serà en el darrer acte (que a més és desproporcionadament llarg comparat amb els altres tres) quan els personatges es "despullaran" en ple hivern, deixant de banda el subtext i anant de ple a l'essència de la pel·lícula.

Els personatges estan molt ben construits des del moment en que cadascun se'ns presenta a la pantalla. Les interpretacions estan a l'alçada de la pel·lícula i li donen als personatges un gran marge de credibilitat. Especialment Lesley Manville i Ruth Sheen.

"Another year" és un film sobri en el qual res hi falta i res hi sobra. Un film sobri com la vida mateixa.

Nota de "Another year": notable.

I ja en són 4!

Dissabte passat La Llanterna Màgica va fer quatre anys. Fins ara, cada 15 d'octubre escrivia un post autofelicitant-me. Aquest any no ho vaig fer. Bàsicament perquè no sabia què dir. Però avui he pensat que no està de més. He pensat que, mira, una mica d'autobombo tampoc va malament. Així que, aquí teniu el post de rigor. Gens pensat, per cert. Abans d'escriure, habitualment, em faig un esquema del que vull dir, tatxo algunes coses, n'afegeixo algunes altres, i després ho escric a l'ordinador. Avui no ho he fet. Escric tal com raja. Així que disculpeu, si us plau, les incoherències.

Ara veig que en aquests quatre anys he escrit 429 posts. 430 amb aquest. No està malament. Ve a ser un post cada tres o quatre dies. I us he de dir que tinc una por. I és que algun dia Blogger (o sigui, Google) decideixi tancar la paradeta i tots aquests escrits desapareguin en la immensitat de la xarxa. I no és que consideri que els escrits que vaig deixant per aquí tinguin molt valor. Simplement que això que he anat escrivint a La Llanterna és tot el que m'ha fet viure el cinema aquests darrers quatre anys. I no és poc. Al contrari. És molt. Com us deia l'any passat, La Llanterna Màgica l'he fet servir potser més com a instrument d'aprenentatge meu que no pas com a mitjà de transmissió de coneixements. Obligar-me a escriure sobre les pel·lícules que veig és una forma d'obligar-me a reflexionar sobre la pel·lícula que toqui i sobre el cinema en general. Per això seria una llàstima per mi, que algun dia es perdi tot això (aprofito per demanar-vos que, si algú sap com arxivar els escrits dels blocs, no dubti en dir-m'ho).

I, ja parlant sobre cinema, el cert és que aquest darrer any no ha estat dels millors. No recordo cap pel·lícula excepcional aquests darrers mesos. Donarem un marge de confiança per veure si d'aquí a finals d'any hi ha algú que ens sorprengui amb alguna pel·lícula remarcable. Veurem.

I, mireu, us deixo les pel·lícules que, segons el (dubtós i, per tant, qüestionable) mètode de valoració que jo faig, penso que han estat les millors d'aquests quatre anys:

- The girlfriend experience, d'Steven Soderbergh.

- La cinta blanca, de Michael Haneke.

- Los condenados, d'Isaki Lacuesta.

- Inglourious basterds, de Quentin Tarantino.

- Gran Torino, de Clint Eastwood.

M'ha costat decidir la imatge del post i el tràiler que habitualment incloc. Finalment opto per la imatge de The girlfriend experience i el tràiler de Los condenados. Perquè són, segurament, les menys conegudes de les cinc pel·lícules que he destacat. I una mica de propaganda, tampoc els anirà malament.

Apa, moltes gràcies per llegir-me, i ens anem trobant per aquí.

Sitges 2011: "Sleeping beauty" de Julia Leigh

Sitges ens va presentar aquest film de l'australiana Julia Leigh, i apadrinat per Jane Campion. Es tracta d'una història dramàtica, terriblement freda. Al més pur estil Michael Haneke.

Una pel·lícula que exposa el periple d'una noia jove que ha d'estar disposada a fer les feines més sòrdides per poder sobreviure. Una espècie de baixada als inferns, emmarcada en una història de depravació i desesperació. Però sense histerismes, sense sortides de to, amb una atmosfera absolutament gèlida.

Les interpretacions, sobretot la de la protagonista (la també australiana, Emily Browning) lliguen perfectament amb aquest to de buidor moral i vital. Així com els espais, el to i el ritme de la pel·lícula.

No és, certament, una pel·lícula divertida de veure. Però sí és una pel·lícula interessant.

Nota de "Sleeping beauty": notable baix.