Enguany obre les portes una nova escola de cinema a Barcelona. Es tracta de Bande à part, un projecte impulsat per professors que fins ara donaven classes al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya, on jo he estat estudiant els darrers tres anys.
Coneixent qui lidera aquest nou projecte, estic segur que serà una escola de qualitat.
Per a qui en vulgui un tastet, hi ha una sessió de portes obertes a càrrec de Luis Aller el dimecres 8 de juliol en doble horari: a les 12h. i a les 18h. Si podeu anar-hi, aneu-hi. Segur que valdrà la pena.
Pedro Costa és el personatge del mes. Costa és un director portuguès influenciat per clàssics com John Ford, Jacques Tourneur, Charles Chaplin, Lubitsch o Ozu. Però també per cineastes més contemporanis com Jean-Marie Straub o Daniéle Huillet.
Malauradament, i malgrat l'extraordinària qualitat i originalitat de les seves pel·lícules, cap dels seus films ha estat estrenat a les nostres sales de cinema. Així que qui el vulgui comèixer ha de buscar-se la vida per internet, veure'n fragments a través de youtube, esperar que algun festival o filmoteca li dediqui una retrospectiva, o comprar-se el pack de dvds que ha editat Intermedio.
Costa ha volgut allunyar-se de l'encotillament que suposa treballar per les grans productores cinematogràfiques. I això es nota tant en el que roda com en el com ho roda.
Té un estil auster, sec, hiper-realista, molt proper al documental, gairebé "feísta", amb una càrrega social molt profunda. Per això no és estrany que s'hagi dedicat, per exemple, a retratar un dels barris més marginals de Lisboa i no fer-ho amb ulls externs, sinó que va optar per a conviure amb la gent d'aquest barri, viure el barri, durant alguns anys per a després fer el retrat de la zona amb la participació dels propis habitants que van esdevenir protagonistes de les pel·lícules. "No quarto da Vanda" o "Juventude em marcha" són dues de les pel·lícules que retraten aquest barri. I són dues de les seves obres mestres.
I roda de la manera més senzilla possible. Amb una petita càmera digital i un equip tècnic molt reduit. En el cas de "Juventude em marcha", per exemple, l'equip tècnic estava format per Costa i tres persones més.
Són pel·lícules, les de Costa, que pel tema, per l'estil i per la durada no són fàcils de veure. Però val la pena fer l'esforç de descobrir-lo i de descobrir, alhora, noves formes de fer cinema a Europa.
Us deixo aquí un fragment de "Juventude em marcha" i una interessant entrevista al director portuguès.
En el número de juliol de Film Conductor es publicarà un article més extens sobre aquest director. Espero que us interessi.
Sembla que Tarantino es va inspirar en Godard per filmar una de les seves seqüències més mítiques.
(Us proposo un experiment: sincronitzeu els dos vídeos de Youtube de tal manera que el de Godard comenci als 29 segons i el de Tarantino quan ja hagi passat 1 minut i 50 segons. Baixeu el so del de Godard fent que només se senti el tema de Pulp Fiction i veureu com sembla que estiguin ballant la mateixa cançó)
Igual que l'any passat, aquest bloc està inscrit als Premis Blocs Catalunya. Són uns premis que s'otorguen als millors blocs en català. Estan dividits en vuit categories, una d'elles és la de cultura. I aquí s'hi troba La Llanterna Màgica.
Si voleu votar per la Llanterna, cliqueu aquí. Si voleu conèixer tots els blocs, de totes les categories, ho podeu fer aquí.
Apa, animeu-vos a votar, que és molt senzill! (i si ho feu per La Llanterna Màgica, millor que millor)
Ahir Errol Flynn hagués complert 100 anys. Lamentablement pel cinema va morir prematurament quan en tenia només 50.
Ha estat un dels grans personatges de la història del cinema nord-americà, tot i que era d'origen australià. Les seves pel·lícules amb directors com Raoul Walsh, Michael Curtiz o Frank Borzage, seran sempre recordades. I encara més la seva relació, cinematogràfica i personal, amb la gran Olivia de Havilland. De Havilland i Flynn es van convertir en una de les parelles mítiques de la història del cinema.
Flynn era un d'aquells actors que ara escassegen. Capaç de rodar, per exemple l'any 1935, quatre pel·lícules en menys de dotze mesos. I acabar fent 58 pel·lícules en només 26 anys de carrera cinematogràfica.
El Robin Hood que va dirigir Michael Curtiz l'any 1938, i que Flynn va interpretar precisament amb Olivia de Havilland, és una de les pel·lícules que sempre han format part de la meva filmografia preferida. De petit la veia cada vegada que la feien a la televisió (diria que sovint) i si ara la passessin, tampoc me la perdria.
I és que el Robin vestit de verd, amb el seu barret, el seu arc i el seu bigotet és una de les icones de la història del cinema.
