El cinema

el cinema
com el cristianisme
no es fonamenta
en una veritat històrica

ens dóna un relat
una història i ens diu
ara: creu

i no diu
concedeix a aquest relat
a aquesta història
sinó: creu
passi el que passi

i això només pot ser el resultat
de tota una vida

Jean-Luc Godard

Neix "La Linterna Mágica"

Avui neix "La Linterna Mágica". Serà un bloc bessó de "La Llanterna Màgica" i neix amb la idea, després de parlar amb en Jordi durant el sopar de bloggers, d'ampliar una mica més l'abast de La Llanterna, parlant en castellà. Si dominés l'anglès, parlaria en anglès. Però de moment no tinc aquesta sort.

Que ningú pensi que La Llanterna Màgica baixarà el seu ritme, no. Simplement ara té un bloc germà, que creixerà en paral·lel.

"La cabina" i "La verdad más verdadera"

"La cabina" (1972) d'Antonio Mercero

"La verdad más verdadera" (2009) de La excepción

Una dècada, una imatge. Quina pel·lícula és?

Estava pensant en el diferent tipus de fotografia del cinema al llarg de la història, quan se m'ha acudit fer una parida-joc.

Posaré una foto corresponent a una pel·lícula per cada dècada de la història del cinema. A veure si algú encerta de quines pel·lícules es tracta. Algunes són molt faciletes... altres, no.

1890

1900

1910

1920

1930

1940

1950

1960

1970

1980

1990

2000

Mecal, Festival Internacional de Curtmetratges de Barcelona

Demà divendres comença l'onzena edició del Mecal. S'allargarà fins el dia 5 d'abril. Es tracta d'un festival de curtmetratges molt consolidat a Barcelona.

Si mireu la web del festival podreu veure la programació complerta i els diferents espais de projeccions.

Aquí només us informo breument d'algunes coses. El festival compta amb tres seccions de competició oficial: la secció internacional, la secció obliqua i la secció documental. Al marge de les seccions competitives, hi ha diverses activitats i projeccions paral·leles. Per exemple, un especial dedicat a Polònia, amb retrospectiva de Roman Polanski i curtmetratges de directors com Adrzej Wajda o Kieslowski; una secció dedicada a Kafka; una secció dedicada a temes d'immigració; un especial de la directora Agnès Varda; i altres espais de caràcter més innovador i radical.

Un bon menú per a gourmets del cinema.

200

Aquest és el post número 200 de La Llanterna Màgica. I he deicidit dedicar-lo a fer una selecció dels posts que crec que m'han sortit millor.

Aquí els teniu (per ordre cronològic):

M'agrada el western

Un invent sense futur

L'expressionisme alemany: retrat d'una època

Entrevista a Àngel Quintana

Entrevista a Patricio Guzmán

Si Billy Wilder era Déu...

Què hagués estat el cinema sense Marlene Dietricht?

La meva defensa del Western

Per què m'agrada el cinema documental?

La crisi, una oportunitat pel cinema?

El cinema i la Llei Seca, 75 anys després

Estimat Charlie Chaplin

"Dans le noir du temps": 10 minuts que valen 3 anys

"Gran Torino" de Clint Eastwood

Es fa difícil escriure un post sobre una pel·lícula quan tens la sensació que tothom ja ho ha dit tot. Però faré l'intent, perquè Clint Eastwood i "Gran Torino" s'ho valen.

Començaré dient que estic gairebé segur que quan a finals d'any destqui les deu millors pel·lícules que he vist durant el 2009 "Gran Torino" estarà entre les tres primeres. Hi poso la mà al foc. I si no és així, me n'alegraré perquè voldrà dir que aquest any hi haurà molt bones pel·lícules.

Coses a destacar:

Primer, l'excel·lent presentació que fa del personatge protagonista. Els deu primers minuts de la pel·lícula serveixen com a manual bàsic per tot aquell que no sàpiga com presentar el seu personatge principal. Les mirades d'Eastwood en el funeral de la seva dona, la bandera nord - americana plantada al jardí de casa seva, les escupinades a la seva néta i a la seva veïna. Són exemples perfectes de com construir un personatge. Aquí el mèrit es reparteix entre guionista, director, intèrprets, etc.

Segon, la gran facilitat en construir metàfores fílmiques. Brillant la idea de començar la pel·lícula de forma simultània amb un enterrament i un bateig. La mort d'un vell món i la benvinguda d'un nou món.

Tercer, l'habilitat de presentar-nos un personatge que és una barreja de gairebé tots els personatges anteriors de Clint Eastwood: des del Harry Callahan de "Harry el Sucio", al Frankie Dunn de "Million Dollar Baby", passant pel Willam Munny d'"Unforgiven". Fins i tot es pot pensar en l'Ethan Edwards de "Centauros del desierto", interpretat pel gran John Wayne. El Walt Kowalsky de "Gran Torino" és una mescla, i potser el resultat final, de tots ells.

Quart, el turment i la gairebé poètica dependència de l'home dur cap a la figura femenina enyorada. Walt Kowalsky està tocat de mort per l'absència de la seva dona. Com també ho estava, per cert, William Munny a "Unforgiven".

Cinquè, la poderosíssima fotografia. El joc d'ombres i penombres clàssic de les pel·lícules d'Eastwood torna a guanyar protagonisme. I ho fa de la mà de Tom Stern, el director de fotografia de "Gran Torino" i que també ho va ser de pel·lícules com "Mystic River", "Million Dollar Baby", "Flags of our fathers", "Letters from Iwo Jima" i "The Changelling".

Sisè, la nova demostració d'Eastwood com a cineasta gairebé total. Productor, director, actor i, tot i que aquest cop no és l'autor de la música, sí que és co-compositor del tema principal de la pel·lícula i fins i tot, en l'escena final se'l pot sentir cantant aquest tema principal. Us deixo aquí la perla final que és el mestre Clint cantant el tema "Gran Torino":



Nota de "Gran Torino": Notable alt