Demà mateix, 28 de desembre, el cinema compleix 112 anys. I és que el 28 de desembre de 1895 (bona innocentada!) els germans Lumière van presentar públicament al Saló Indi del Grand Cafè del carrer dels Caputxins de Paris, el que serien considerades com a primeres pel·lícules de la Història del cinema. La curiositat és que els germans Lumière no eren cineastes, sinó inventors, i van considerar que l'invent que presentaven al públic aquell dia era un invent sense futur...
Però hi ha més efemèrides a ressaltar. Una d'elles és el nadal tràgic que va patir el cinema ara fa trenta anys. L'any 1977, en només una setmana van morir tres dels grans mestres de la Història del cinema: Jacques Tourneur va morir el dia 19 de desembre, Charles Chaplin el 25 de desembre i Howard Hawks el 26 de desembre.
Jacques Tourneur era un cineasta d'origen francès que va desenvolupar la majoria de la seva activitat cinematogràfica als Estats Units. Era considerat com un dels mestres de la Sèrie B, amb pel·lícules com "La mujer pantera", "Yo andube con un zombie" o "The leopard man" (aquí en teniu el trailer).
Però també va fer altres grans pel·lícules com "Tierra generosa", "El halcón y la flecha" i, per damunt de totes elles, "Retorno al pasado".
De Charles Chaplin crec que no cal que digui massa cosa, per això us deixo amb l'inici d'una de les seves obres mestres, "Luces de la ciudad".
Howard Hawks és un dels cineastes que personalment més m'agraden. Grans comèdies, grans westerns, gran cinema negre, gran cinema d'aventures... Algunes de les seves pel·lícules són "El sueño eterno", "Eldorado", "Río Bravo", "Hatari!", "Scarface", "Luna nueva", "Sólo los ángeles tienen alas" o "La fiera de mi niña".
Aquí teniu un fragment de "El sueño eterno":
L'any que estem a punt de deixar enrere, ha estat un any en què grans personatges del cinema ens han deixat. Aquest any han mort, entre d'altres, Ingmar Bergman, Michelangelo Antonioni, Deborah Kerr o Fernando Fernán Gómez. Un record per a tots ells. I un bocí de Bergman per a vosaltres:
I, per últim, recordar que el 2007 era l'any del centenari d'uns altres tres personatges importantíssims del cinema: Katharine Hepburn, John Waynwe i Jacques Tati. Un record també cap a aquestes estrelles.
PD: He parlat de Chaplin, Tourneur, Hawks, Antonioni, Bergman, Hepburn, Wayne, Tati, Kerr... Tots i totes han mort. Queda algú de la seva talla en el cinema actual?
dijous, 27 de desembre del 2007
dimarts, 18 de desembre del 2007
No ens ho podem perdre
Del 20 de desembre fins el 27 d'abril, al CaixaFòrum s'hi pot visitar l'exposició "Chaplin en imatges".
És una molt bona oportunitat per a conèixer més la figura humana i artística d'aquest personatge que va revolucionar la indústria cinematogràfica.
dimarts, 11 de desembre del 2007
M'agrada el western
Un dia faré un post dedicat a aquest gènere tant criticat, sovint per pura ignorància. Però ho dic ben clar: m'agrada el western.
Johnny Guitar: No he venido a buscar camorra, señor Lonergan.
Bart Lonergan: Llámeme Bart, los amigos me llaman Bart.
Johnny Guitar: Como usted quiera, señor Lonergan.
Això és el western.
diumenge, 9 de desembre del 2007
REC: la decepció
REC és un dels fenòmens cinematogràfics de l’any i, per a mi, és una de les grans decepcions de la temporada. És una pel·lícula que exemplifica com la part posterior a la realització d’un film pot ser, de vegades, més important que la pròpia pel·lícula si el que es persegueix és, bàsicament, tenir èxit de a les guixetes.
Una política de comunicació i de màrqueting brillant i exemplar han fet que una pel·lícula mediocre acabi convertint-se en un dels rècords de la temporada. I això no és bo pel cinema.
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
REC no aporta massa de nou. I el que aporta fins i tot arriba a molestar.
Suposo que amb voluntat d’innovar i de ser “trencadors” la pel·lícula està rodada de tal manera que, amb moviments de càmera absolutament bruscos i desmesurats, molesten fins al punt que, com a mi em va passar, pots arribar a marejar-te. Quina gràcia té una pel·lícula que et fa passar-ho malament, físicament, mentre l’estàs veient?
D’altra banda, quan un va a veure una pel·lícula, se suposa que als primers moments del film se li ha d’oferir una espècie de “convenció” amb la pròpia pel·lícula, que li ha de permetre saber en quins paràmetres aquesta es mourà i, per tant, acceptar-los. M’explico. Si tu estàs veient pel·lícules com, per exemple, Casablanca o Roma, ciutat oberta, no “acceptaràs” que al mig de la pel·lícula hi surtin personatges de dibuixos animats. En canvi sí que ho acceptaràs si el que estàs veient és Qui va enganyar Roger Rabbit?. I això és així perquè aquestes pel·lícules t’ofereixen una convenció molt clara des del principi: realista, les dues primeres, i fantasiosa la darrera.
El que ens ofereix d’entrada REC és una dosi de realisme molt alt. Fins al punt que la primera part de la pel·lícula (l’única que, per a mi, se salva) podria ser, perfectament, un reportatge del 30 Minuts o de l’Entre Línies, de TV3. En canvi, la segona part, ofereix unes dosis d’irrealitat tant altes, i tan poc creïbles, que fa que tota la pel·lícula perdi credibilitat.
Tot i que és saludable que s’intenti ser trencador en el guió (recordem que el guió d’aquesta pel·lícula era molt dinàmic, en el sentit que no estava tot escrit i que en alguns moments els protagonistes no sabien que estava a punt de passar), es corre el perill, si no es fa bé, de caure en la mediocritat. I queden tants fils penjats de la història que es fa poc suportable.
Un altre problema que vaig detectar és que veient algunes de les escenes, tenia la sensació d’haver-ho vist abans. La transformació de la nena en personatge “dolent”, recorda massa a la nena de l’Exorcista, i la darrera escena (que per a mi s’acosta, i molt, a la vulgaritat) sembla que vulgui ser un remake d’una de les escenes culminants d’El silenci dels anyells. Però pitjors i previsibles. I, si es volen fer remakes de seqüències de pel·lícules anteriors, s’ha de procurar de millorar-les.
Al marge dels ensurts (clàssics) de les pel·lícules del gènere, per a mi REC ha estat un engany.
Nota de "REC": Suspès
dimecres, 28 de novembre del 2007
Notes sobre el cinematògraf
Algunes reflexions de Robert Bresson, un dels mestres del cinema:
El que cap ull humà és capaç d'atrapar, el que cap llapis, pinzell o ploma és capaç de fixar, la teva càmera ho atrapa sense saber què és i ho fixa amb l'escrupulosa indiferència d'una màquina.
*
Muntar una pel·lícula és enllaçar les persones unes amb altres i amb els objectes a través de les mirades.*
Dues persones que es miren als ulls no veuen els seus ulls sinó les seves mirades. (Raó pel qual hom s'equivoca sobre el color dels ulls?).*
Que els sentiments cusin els esdeveniments. No a la inversa.
*
Les idees, amagar-les, però de manera que se les trobi. La més important serà la més oculta.
*
Fes que aparegui el que sense tu potser mai es veuria.
dimarts, 27 de novembre del 2007
Clàssics imprescindibles: "De repente el último verano" de Joseph L. Mankiewicz
Aquí teniu, novament, un clàssic imprescindible de la història del cinema: De repente el último verano. De Joseph L. Mankiewicz.
No espereu d'aquest post una anàlisi massa complerta de la pel·lícula. No la vaig veure a casa i per tant no vaig poder fer ús del comandament a distància per a poder descobrir sorpreses dintre de la pel·lícula.
És una pel·lícula de l'any 1959 que vaig poder veure ahir al vespre. D'entrada interpretacions majestuoses de Katharine Hepburn, Montgomery Clift i, sobretot, d'una jove Elizabeth Taylor en estat de gràcia interpretativa.
És una pel·lícula que està a l'alçada de les millors pel·lícules de Mankiewicz. Pel·lícules com Eva al desnudo o La huella. El guió de Gore Vidal i Tenessee Williams (que és una adaptació d'una obra de teatre del mateix Williams) ja és una garantia de qualitat i èxit.
Una il·luminació expressiva, un joc d'espais angoixant, les interpretacions superlatives, donen a aquest drama de Mankievicz una àurea de misteri, depressió, bellesa que pocs films aconsegueixen.
Traumes familiars, homosexualitat, mort, lobotomies, depressions, obsessions, formen part d'aquest còctel imprescindible.
dijous, 22 de novembre del 2007
Fernando Fernan Gómez
Ahir va morir Fernando Fernan Gómez. La Maria em preguntava, també ahir, "Com es pot morir aquesta gent?". I té tota la raó. Hi ha gent que és incomprensible que mori. Un d'ells és Fernando Fernan Gómez.
Us adjunto un article de David Trueba que avui publica El País.
EL LUJO FUISTE TÚ
David Trueba (El País, 22 de novembre de 2007)
Disculpen, pero la noticia no es que Fernando Fernán-Gómez haya muerto, sino que haya existido. Y puede que la pena arrase a los que lo conocieron o a los que lo admiraron, ya fuera en la escena, en la pantalla o en la página escrita. Pero háganme caso, nada puede enturbiar el lujo de haberlo disfrutado, la suerte mayúscula de los que coincidimos en el tiempo con sus seis décadas de ininterrumpida presencia en el mundo del espectáculo.
Muere quien es, sin duda, la más importante personalidad de la historia del cine español. Las necrológicas se quedan ridículamente pequeñas. Las glosas raquíticas. Brillante, insumiso, apabullante talento sostenido hasta el último día por una cabeza prodigiosa.
Tantos podrían hablar de lo que Fernando significó para ellos. En el oficio fue el espejo en el que nos mirábamos, el orgullo secreto cuando venían mal dadas y todo se tambaleaba. Miren, nunca jugó al personaje popular ni al cariño fácil. Tuvo siempre discurso propio y lo que los demás esperábamos acerca de cualquier asunto era saber: ¿y de esto qué piensa Fernán Gómez?
Cuando dejó de salir por las noches, se llevó la tertulia del café a casa. Agarrado a un whisky jamás pontificó, sino que buscó la intimidad de un teatro entre amigos. Porque dedicó a la amistad sus mejores destellos. Nunca Luis Alegre y yo podremos agradecer lo suficiente al actor Juan Diego que nos llevara a su casa una Nochevieja hace 17 años y nos presentara como dos cantantes callejeros de Zaragoza en busca de dinero para pagar la pensión. Aquella fue la entrada en un privilegio que quizá ni nos merecíamos. Cómo contar su don para la conversación. Amaba el lujo, pero el lujo era él.
Sentimental disfrazado de ogro, a Fernando le divertía que se conociera su mala leche. Era su escudo antiplastas. Pero el brillo de sus ojos cuando algo lo emocionaba, lo excitaba, el centelleo juvenil ante la belleza femenina, la pícara sonrisa para servirse un vaso más o celebrar la ocurrencia o el disparate de algún contertulio, se convierten hoy en tesoros que los allí presentes guardaremos como alguna de las cosas más preciadas de nuestra existencia.
Pero no se aflijan, que deja para los que vengan detrás una obra plena y contundente. Dirigió películas como La vida por delante, El mundo sigue, El extraño viaje, El viaje a ninguna parte y le puso cara y voz al cine de nuestro país. Escribió una de las obras fundamentales del teatro contemporáneo, Las bicicletas son para el verano, y un libro básico en la literatura memorialista, El tiempo amarillo. Fue el protagonista de la aventura de la palabra en el siglo XX, así tituló su discurso de entrada en la Academia de la Lengua, porque pocos han tratado tan bien la palabra como él.
Le gustaba el flamenco, el jazz, la literatura de entreguerras y el tango. Su favorito era Caminito, un canto a la huellas que el tiempo se encarga de borrar. Puede descansar tranquilo, tardará mucho en borrarse su largo viaje por esta tierra. Sé que le fastidiaba enormemente morirse, pero, querido Fernando, no te puedes imaginar cómo nos duele a nosotros. Buen viaje, amigo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)