"Cosmopolis" de David Cronenberg

Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.

La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.

"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.

Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.

Nota de "Cosmopolis": Notable.

"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"

Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.

"L'irlandès" de John Michael McDonagh

No, La Llanterna Màgica, no està tancada. Simplement la calor de l'estiu l'ha mantingut en un estat de letàrgia del qual, espero, es recuperarà poc a poc.

Recupero l'activitat amb "L'irlandès" una espècie d'irish western amb tocs de comèdia negra que dirigeix John Michael McDonagh. I és que molts dels elements del western clàssic es repeteixen en aquest film: personatges perdedors, fronterers, violència, certa poesia, paisatges abruptes i èpics (tant compta el Grand Canyon, com Connemara), sarcasme i ironia.

A tenir en compte, per entendre el fons i la forma de la pel·lícula, el cognom McDonagh. John Michael és el germà de Martin McDonagh que, alhora, és el productor del film. Martin McDonagh és un dramaturg i cienasta irlandès que forma part del moviment conegut com in-yer-face (de "in your face") caracteritzat per la duresa i la cruesa de vegades extrema. Aquesta influència es nota en la pel·lícula del seu germà.

Una pel·lícula interessant i entretinguda. A tenir en compte.

Nota de "L'irlandès": Aprovat alt.

Ens rescates?

Mentre participo, i no sabeu com gaudeixo, dels assajos de "Boys don't cry" (cunya publicitària: estrenem el 26 de juliol a l'Espai Lliure dintre del Festival Grec), comença a prendre cos un nou projecte cultural en el qual també hi posaré el meu gra de sorra. En aquest cas, a través de El balcón de la espera. Es tracta de "El tercer invitado", una obra de teatre escrita i dirigida pel Sergio Domínguez i que interpretaran la Conchi Almeda i la Georgina Asin. Com a "Boys don't cry", faré tasques d'ajuda al que calgui. De moment sabem que estrenarem al Centre Cultural la Mercè de Girona, a finals de setembre, i que entrem a la programació de tardor de l'Espai l'Amistat de Premià de Mar.

Les companyies petites, i més en temps com els actuals, no ho tenen fàcil. Més aviat al contrari. Ho tenen, ho tenim, difícil. Els països petits, i el nostre és un país petit (en tots els sentits) en moments complicats retallen en drets socials i retallen en cultura. Tanquen l'aixeta sense tenir cap visió de futur. Però això és un tema a parlar en un altre moment. El cas és que, des de El balcón de la espera, no ens resignem i, conscients que serà difícil, volem tirar endavant amb els nostres projectes. La nostra filosofia (ho hem fet en projectes previs) és la del treball col·lectiu i cooperatiu, i la d'aprofitar al màxim els recursos, pocs, dels que disposem.

Per això necessitem ajuda. Necessitem que ens ajudeu, per poc que pugueu, a cobrir part de la despesa de l'espectacle. Amb aportacions econòmiques que poden ser simbòliques. Preferim poca ajuda de molts, que molta ajuda de pocs. Perquè així aconseguim, realment, que el projecte esdevingui col·lectiu. Amb aquesta idea hem obert una pàgina a Verkami, perquè "El tercer invitado" pugui créixer a partir de les aportacions voluntàries de la gent. Feu-hi un cop d'ull, i animeu-vos a ajudar-nos. O, dit d'una altra manera, ja que nosaltres no som bancs i ni l'Estat ni la Unió Europea ens rescata... Ho pots fer tu?

"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson

El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.

Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.

Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".

Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.

Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix. 

Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable. 
 

Tràiler d'Érem feliços

El tràiler d'Érem feliços, el meu primer curtmetratge.