"Midnight in Paris" de Woody Allen

Ambienteu la lectura clicant i escoltant...



"Midnight in Paris" és la segona pel·lícula de 2011 que se m'havia escapat i que recupero aquests dies. Bona elecció. Bona pel·lícula.

Woody Allen no ens té acostumats a presentar massa coses noves en els seus films. Els llocs comuns de l'univers allenià, són prou coneguts. I "Midnight in Paris" no n'és una excepció. O, si ho és, ho és a mitges.

Per exemple, l'escena introductòria de la pel·lícula, segueix el mateix esquema que l'obertura de "Manhattan". Una successió de plans que ens retraten un dia de la ciutat de Paris, de matí fins a la nit, amb escenes dels seus carrers, de la seva vida, dient-nos que (igual que a "Manhattan" amb Nova York) a "Midnight in Paris", la capital francesa serà igual de protagonista que els personatges a qui seguirem. Les diferències entre aquestes dues escenes les trobem en l'ús blanc i negre i del color, i en el fet que a "Midnight in Paris" la veu en off (un recurs molt utilitzat per Woody Allen) és molt més breu i comença just quan acaba la música.





Els paral·lelismes no són només formals, sinó que fan referència, també, a un dels elements essencials de la filmografia d'Allen: el protagonisme de les ciutat, els personatges urbanites. I no només urbanites, sinó pertanyents a sectors intel·lectuals de classe alta. Això és així a "Manhattan", a "Midnight in Paris", a "Match Point", a "Vicky Cristina Barcelona" (per escollir pel·lícules que passen en diferents ciutats) i a la majoria de films del director novaiorquès.

Però al marge d'aquests elements comuns habituals (als quals s'hi podria afegir el protagonisme absolut de la música), hi ha elements una mica menys comuns. El to del film, purament allenià al principi, ens porta cap a un camí entre fantasiós i surrealista al qual Woody Allen ens té menys acostumats. Els canvis d'època, l'aparició de personatges com Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Cole Porter, Dalí, Buñuel o Man Ray (gran conversa la que tenen aquests tres darrers amb el protagonista de la pel·lícula) i després Lautrec, Degàs i Gauguin, li donen a la pel·lícula una atmosfera de conte fantàstic que jo no recordava en Woody Allen des de "La rosa púrpura del Cairo". Combinació de fantasia i realitat. Somnis i realitat. Desitjos i insatisfaccions.

A Woody Allen, per la seva compulsiva producció cinematogràfica, i per ser director d'alguna de les obres mestres del cinema de finals del segle XX, se li sol exigir més que a la majoria de directors. És més, diria que se li sol exigir que la seva pel·lícula sigui, sempre, millor que l'anterior. I reconec que jo sóc el primer que ho faig. Doncs bé, segurament "Midnight in Paris" no està al podi de les seves millors pel·lícules. Però no hi ha dubte que és una molt bona pel·lícula i que, en tot cas, està molt per sobre de la mitjana de pel·lícules que ens trobem a la cartellera.

Nota de "Midnight in Paris": notable.

PD: No sé que en pensarà la gent de Paris, però ja m'agradaria a mi que el retrat de Barcelona que feia Allen a "Vicky Cristina Barcelona", fos com el que fa de Paris a "Midnight in Paris"...

"Más allá de la vida" de Clint Eastwood.

Aquests dies festius intento recuperar pel·lícules de l'any 2011 i que no havia vist al cinema."Hereafter" de Clint Eastwood, n'és una.

No és un Eastwood habitual. Però alhora sí que ho és. No perd elements clàssics de la seva manera de filmar, de la seva manera de veure el cinema. Però, en canvi, ens planteja una història que no lliga gens amb la seva filmografia. Una història barreja de gènere realista i gènere fantàstic. Segurament Steven Spielberg, productor executiu de la pel·lícula, hi té alguna cosa a veure.

Però, com deia, hi ha elements clarament reconeixibles de la manera de rodar d'Eastwood. A partir de tres històries independents, que tenen en comú l'experiència amb la mort, i que es lliguen al tram final del film, construeix una trama farcida d'elements made in Eastwood.

Per exemple, no perd el gust per una il·luminació absolutament expressiva i dramàtica. La mà de Tom Stern és evident. Stern ja havia estat director de fotografia a pel·lícules del mateix Eastwood com "Mystic river", "Million dollar baby", "Changelling", "Gran Torino" o "Invictus". També ha fet de director de fotografia de "J. Edgar" el nou film d'Eastwood que, si no estic equivocat, s'estrena el mes de gener.

També és reconexible la música, sempre important en les seves pel·lícules. Tot i que en aquest cas és una música molt més subtil que en altres ocasions, apareix en els moments que ha d'aparèixer i com ha d'aparèixer. Ja als títols de crèdit aparèixen les primeres i suaus notes d'una guitarra totalment reconeixible. La música és, novament, del mateix Clint Eastwood.



Igualment, es poden identificar moviments de càmera ja utilitzats, amb eficàcia, anteriorment. Compareu el moviment de càmera cap al cel de l'escena en què és atropellat un dels nens bessons, amb el moviment de càmera que es produeix al final de l'escena en la qual Sean Penn descobreix que la seva filla ha mort a "Mystic River". Mateix moviment de càmera, amb els mateixos objectius, i els mateixos efectes.

Tot i que és un film irregular, amb alguns alts i baixos, i amb unes interpretacions no excessivament destacades (Matt Damon em sembla un actor poc creïble), Clint Eastwood no decep. Fins i tot en els seus films menys destacats és un mestre, un dels grans del cinema actual.

Ara a esperar "J. Edgar", que pinta bé.

Nota de "Más allá de la vida": notable.

"Melancholia" de Lars von Trier

Recomanació inicial: Abans de començar a llegir aquest post, cliqueu i deixeu sonar la música.



"Melancholia" agradarà o no, però el que segur que no fa és deixar indiferent. És de les pel·lícules, sovint trobades a faltar, que et fa pensar hores o, fins i tot, dies després de veure-la. De fet, estranyament, escric aquest post tres setmanes després d'haver-la vist per primer cop, i tres dies després d'haver-ho fet per segona vegada.

La pel·lícula sorprèn, no per provocadora (com es podria pensar d'un film de Lars von Trier), sinó per una estètica fascinant gens sobrera, i per un fons que, com deia en les primes línies, indueix a la reflexió. La plasticitat del pròleg i de la darrera escena del film quedaran, penso, entre el millor del cinema d'aquest any que comencem a deixar enrere.

Enmig del pròleg i del final, una pel·lícula que ben bé en podrien ser dues, perquè la primera part i la segona, són ben diferents. Tant per la forma com són filmades, com pel fons que s'hi retrata. Una primera part que té tocs de comèdia romàntica, de drama familiar, que està rodada bàsicament càmera en mà, transportant-nos a l'essència del Dogma, i que també ens pot recordar, en certa manera, a alguns dels films d'Ingmar Bergman. I una segona part propera al cinema que podriem qualificar de catastrofista, però lluny d'estridències i profundament introspectiu. El propi Lars von Trier ha mencionat en algunes entrevistes, certa influència del cinema de Tarkovski, especialment del film "Solaris". Les referències cinematogràfiques són evidents. Von Trier es declara amant de Visconti, per exemple. I, parlant dels espais que formen part del cos de la pel·lícula i, també, del debat intern dels personatges, també podriem fer referència Alain Resnais o Alfred Hitchcock.

Amants i erudits de la pintura (entre els quals no m'hi trobo) hi veuran les influències de Dürer i Brueghel.

Si mireu els dos fragments que adjunto a continuació (l'obertura de "Melancholia" i un fragment de "Solaris"), veureu l'aparició del mateix quadre de Brueghel. Casualment, tots dos apareixen al minut 1:11.





D'altra banda he captat dos frames de "Melancholia" i de "L'any passat a Marienbad" d'Alain Resnais. La referència, si més no estètica, em sembla evident.




Un altre element fonamental de "Melancholia" és la música. En concret Wagner. Un Wagner (a qui estàs escoltant ara mateix si m'has fet cas) que ens acosta a la grandiloqüència, al romanticisme i al catastrofisme i, alhora, cinematogràficament ens transporta a la millor relació imatge - música amb la que ens delectava el cinema clàssic.

Darrere de tot això, el fons de la pel·lícula. Amb un debat sobre com afrontar la vida i com afrontar la mort inevitable. Amb uns personatges, especialment Justine (interpretada per Kirsten Dunst), presos d'una profunda malenconia. Una malenconia absolutament absorvent, fins i tot autodestructiva potser.

Crec que és interessant, parlant d'aquesta malenconia, reproduir unes paraules del propi director danès: "Dinamarca és un país avorrit. És necessari que hi passi alguna cosa. El malencònic té desitjos de catàstrofe. Un dels meus terapeutes em va dir que els malencònics es comproten de manera racional durant les catàstrofes perquè ja han atravessat sovint aquest tipus de situacions".

I, per acabar, una menció especial a les dues protagonistes. Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg ens regalen unes grans interpretacions que aconsegueixen introduir-nos de ple en les seves malenconiques realitats.

Nota de "Melancholia": notable alt.

"L'Espera" al Teatre Lliure

Surts del Teatre Lliure abduït per les brillants interpretacions de les tres actrius protagonistes de l'obra: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura. Menció especial mereix, crec, aquesta darrera. Impressionant la seva actuació.

"L'Espera", dirigida per Juan Carlos Martel Bayod, i escrita per Remo Binosi, és una obra que no deixa indiferent. L'escenografia relativament austera (una tauleta, tres cadires, un llit imponent, i algun joc de llums i cortines), així com el vestuari de les protagonistes, et permet situar-te, d'entrada, en el context històric i social: la Venècia burgesa del segle XVIII.

Es tracta d'una obra que versa sobre l'amor, sobre la insatisfacció permanent de l'ésser humà i, sobretot, de la dona que, històricament, s'ha vist obligada a jugar rols imposats i de clara submissió respecte l'home.

Pel meu gust, a l'obra li costa arrencar, però en el moment en el qual les dues protagonistes principals (Clara Segura i Marta Marco) comencen a compartir maneres de viure la vida (i l'amor) que viuen, apareix a l'escenari una complicitat que fa lliscar l'obra fins el tràgic monòleg final interpretat per Marta Marco.

Avui era l'última representació de l'obra. Veient-la i vivint-la, s'entén que s'hagin esgotat totes les localitats.

"Un método peligroso" de David Cronenberg

Que ningú esperi, si va a veure "Un método peligroso", trobar-se amb una pel·lícula estil Cronenberg. "Promesas del Este", "Una historia de violencia", "Crash" o "La mosca", per citar-ne algunes, res tenen a veure amb el nou treball del director canadenc. El fons, la reflexió que planteja Cronenberg, continua present. La forma és el que varia.

Per dir-ho d'alguna manera, Cronenberg ens presenta una pel·lícula més d'autor que no pas dirigida al gran públic, més europea que no pas nord-americana. I no només pel context geogràfic i històric, que també, sinó sobretot per l'estil cinematogràfic. Per la forma.

L'enfrontament teòric i professional entre Sigmund Freud i Carl Jung serveix com a pretext per a presentar una història d'amor entre Jung i Sabina Spielrein i, sobretot, per fer un retrat d'una època històrica transcendental: els principis del segle XX que desembocaran, no només en la Primera Guerra Mundial sinó en el srogiment del III Reich i en la Segona Guerra Mundial.

La sensació és la d'estar davant d'una pel·lícula pensada al detall. Les trames es desenvolupen amb lleugeresa. Una cosa sembla ser conseqüència de la precedent. I això fa que la pel·lícula funcioni. L'estructura purament cronològica, gairebé de biòpic, hi contribueix. La fórmula màgica d'establir un triangle de protagonistes, amb enfrontaments interns i externs, també.

Un element destacable és la interpretació dels tres protagonsites. Viggo Mortensen (Freud) i Michael Fassbender (Jung), tenen una interpretació solvent, sòlida i continguda, concordant amb els personatges i la seva situació. Però qui sobresurt, esdevenint l'eix central de la pel·lícula, és Keira Knightley interpretant una Sabina Spielrein que pateix un canvi evident a mesura que avança la pel·lícula i que, per tant, requereix uns registres d'actuació molt més complexes.

Nota de "Un método peligroso": notable.

"La guerra dels botons" de Christophe Barratier

Una de les pel·lícules que, de ben petit, em va quedar a la retina i, per tant, a l'imaginari de la meva infantesa, va ser "La guerra dels botons" d'Yves Robert. Si no recordo malament, és una de les pel·lícules que vam veure a l'antic cinema Capsa del carrer Aragó, amb la classe d'EGB. Recordo també haver vist pel·lícules de Chaplin o Keaton, per exemple. I, sempre, amb el mateix ritual. Sortir de l'Escoleta. Agafar els "catalans". Baixar a Provença. I anar fins al carrer Aragó. I, després de la pel·lícula, parlar-ne a classe i respondre un qüestionari.

Quan vaig veure que se'n feia un remake, vaig pensar que l'hauria de veure. I així ho vaig fer.

Al marge d'escenes clarament reconeixibles, pràcticament idèntiques, la versió de 2011 queda molt lluny de la de 1962. El film de Robert desprenia, fins i tot, un cert aroma al cinema neo-realista italià que havia irromput a Europa durant els anys 40. Era un film basat en les vivències de dos grups de nens enfrontats en una divertida, però alhora dramàtica, guerra. I, al meu entendre, recollia l'essència del cinema europeu d'aquella època. No s'ha d'oblidar que és un film de 1962, és a dir, d'un moment de plena efervescència de la nouvelle vague.

La versió de 2011, dirigida per Christophe Barratier, és una altra història. És un producte fet per al gran públic. Amb tot el que això comporta. Pel·lícula endolcida, que perd força interès històric (malgrat introduir el conflicte entre la resistència francesa i l'ocupació nazi) i que, en definitiva, perd la gràcia que sí tenia la versió original de l'any 1962. Els personatges estan mal construïts. Estan més al servei de la llàgrima o el riure fàcil, que no pas de l'interès cinematogràfic. Igual que la majoria dels recursos utilitzats. La música, per exemple, és especialment molesta. I, les imatges de paisatges de postal, no solucionen res. Més aviat augmenten la sensació que Barratier ens ha volgut presentar un producte més aviat publicitari. Ives Robert, l'any 62, ens va presentar simplement Cinema.

Nota de "La guerra dels botons": Suspès.

Nervi

La setmana passada va néixer Nervi. Un projecte online engrescador.

<<Volem ser nervi, esdevenir nervi, recórrer la xarxa com un nervi. Volem parlar de la Cultura, o potser millor, de cultura, sense article ni majúscules. Escriure la vitalitat de tot allò que ens envolta, relatar i construir des de totes les perifèries imaginables. Volem ser un grafit a la paret d’Internet, volem ser una reivindicació més de la cultura sense límits, aquella que defuig els oficialismes. No aspirem a ortodòxies ni a erudicions, busquem la mirada nerviosa que participa d’una massa amb consciència crítica. No entenem el nostre lloc a la xarxa fora del compromís. Som conscients que naixem al bell mig d’una societat que desperta, una societat que necessita reapropiar-se de les imatges, les paraules, els discursos, la memòria i la imaginació, perquè realment siguin de tots i, més enllà d’aquesta reapropiació, sàpiga construir de manera col·lectiva>>

Si feu un cop d'ull aquí, podeu veure les primeres passes nervioses. De tant en tant, n'hi haurà una de meva.