"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.
Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.
Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.
La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.
I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.
"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.
Nota de "The social Network": notable baix.
