Les forces del mal s'han imposat i han fet que La Llanterna Màgica no estigui entre els cinc blocs finalistes dels Premis Blocs Catalunya. Gràcies de totes maneres a tota la gent que heu participat en la votació.
Ara haurem d'esperar fins divendres per a saber qui s'emporta el premi. Molta sort a tothom! (però especialment a Parlem una mica de cinema? i a Marchelo's wei...).
(Òbviament també molta sort al Martí, l'altre blocaire cinèfil finalista i que m'havia oblidat de posar-lo... Sorry!)
dimarts, 7 d’octubre del 2008
diumenge, 5 d’octubre del 2008
Palmarès de Docúpolis8
Fa pocs minuts s'han fet públics els premis de l'edició d'enguany del Festival Internacional Documental de Barcelona, Docúpolis8.
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Aquest és el palmarès:
Premis oficials
Premi Docúpolis al millor documental: "The red race". Chao Gan. Xina. 2008
Premi del públic: "Mari Carmen España - The end of the silence". Martin Jonson i Pontus Hjorthén. Suècia. 2008.
Millor òpera prima: "La reina del condón". silvana Ceschi i Reto Stamm. Suïssa. 2007.
Millor curt: "Death Valley superstar". Michael Yaroshevsky. Canadà. 2007.
Menció especial al curt: "Rakushka". Dmitriy Lavrinenko. Rússia. 2007.
Off Docúpolis: "The mosquito problem". Andrey Paounov. Bulgària. 2007.
Premis honorífics
Premi de Drets Humans: "Fighting the silence". Ilse i Femke van Velzen. Holanda. 2007.
Millor documental llatí: "Fotografías". Andrés di Tella. argentina. 2007.
Millor documental experimental: "Solo". Maciej Pisarek. Polònia. 2008.
Fragment de "The red race"
Últim film a competició de Docúpolis
Breu crònica per mòbil de l'últim film a competició: "Ex-voto para tres ánimas", curiós film mexicà que explica els paral.lelismes que viuen un boxejador abans d'un combat, una dona abans de ser sotmesa a una operació a cor obert, i un humil pescador d'un riu en el qual cada cop hi queda menys pesca.
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
Ara sessió especial amb la pel.lícula "Invierno en Bagdad", que comptarà amb la presència del seu director, Javier Corcuera, conegut pel film "La espalda del mundo".
Després, a les 20h., cerimònia de lliurament de premis, i a les 21h., passi del film guanyador.
Fragment de "Invierno en Bagdad"
dissabte, 4 d’octubre del 2008
"INLAND EMPIRE": obra mestra o estafa?
Quan fa uns mesos li vaig demanar una entrevista a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, em va demanar que m'esperés uns dies perquè marxava uns dies a Galícia a impartir un seminari sobre la pel·lícula "INLAND EMPIRE" (s'ha d'escriure en majúscules) de David Lynch. Vaig pensar, sabent l'estil especial de Lynch, que si era necessari fer un seminari sobre aquesta pel·lícula segurament seria una raresa elevada al cub.
Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?
Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.
Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".
De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.
Ahir a la nit (sense saber que la pel·lícula dura 172 minuts) vam fer l'exercici, i remarco la paraula exercici, de veure-la. I el resultat, per a mi, és el que expresso en el títol: obra mestra o estafa?
Si em deixo portar per les sensacions que vaig tenir, tiro més per a pensar en que ens trobem davant d'una estafa. I és que la meva actitud va ser: 1- Durant una hora intentar entendre el que tenia per davant. 2- Les dues hores restants, simplement mirar la pantalla, traslladar la ment a les múltiples preocupacions de la meva vida quotidiana, i deixar-me embaladir pel torrent d'imatges, sons i muntatges agressius que, certament, tenen un punt d'atractiu visual important. No m'atreveixo a dir que cinematogràficament tinguin interès.
Al final de la pel·lícula es produeix el que sol passar darrerament en aquest tipus de cinema que vol ser transgressor: com que no has entès res, debats durant l'estona que vulguis (dies si vols) sobre el significat del que acabes de veure. I al final arribes a la conclusió que el que pretenen dir-te és: "és tant bona, que no l'enteneu. D'aquí vint anys ja l'entendreu".
De totes maneres, insisteixo en que la formulació del títol d'aquest post va amb interrogant, per tant deixo les portes obertes per a què algú em convenci que "INLAND EMPIRE" és una obra mestra.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Més sobre "Vicky Cristina Barcelona"
Ahir La Vanguardia publicava un article de Laura Freixas sobre l'última pel·lícula de Woody Allen. Crec que el seu punt de vista és prou interessant.
Vicky, toreros y manolas
La última película de Woody Allen constituye una exploración audaz, sumamente personal, de algunas cosas que nunca antes habíamos visto representadas en ficción, al menos con una visión tan novedosa. Así aparece una mujer española morena, de ardientes ojos negros, que cuando besa es que besa de verdad (a su hombre pero también a Scarlett Johansson que pasaba por allí, porque es española, pero moderna) y cuando saca la navaja de la liga (digo, la pistola, porque como ya dije, es muy moderna) es que mata de verdad, que a ninguna le interesa matar por frivolidad, otra cosa es que sepa manejar un arma (española, pero mujer al fin). Junto a la española en cuestión, toda fuego y pasión, chimpón, hay un español, doblemente apasionado, por español y por artista (en Mérimée habría sido torero, aquí es pintor abstracto, ya dije que vamos de modernos), y que necesita acostarse con una mujer o dos o tres o las que le echen, no importa mucho cuáles o en qué orden, juntas o por separado, porque la vitalidad del Artista es tan explosiva que no se le agota en la mente y las manos, no sé si me explico, y aparte de ser apuesto, viril y naturalmente un genio, tiene un descapotable, no adivinarán nunca de qué color: ¡rojo!, y ya puestos, pilota una avioneta, no como Penélope Cruz que también es Artista y genial pero va dando tumbos por la vida sin otro norte que los hombres, como las demás mujeres de la película. Sólo hay una que al principio, y supongo que por darle un poco de suspense a la cosa - si no, no se entiende-, se resiste, con argumentos tan tontos como que no tiene por costumbre montarse en una avioneta o meterse en la cama (junto con su amiga) con un señor al que ha conocido hace cinco minutos. Y aquí también voy a sorprenderles: ¿saben qué le pasa a esa mujer que rechaza airadamente las proposiciones de un hombre? ¡Pues que lo que está es deseando acostarse con él! ¿A que nunca habían visto, en cine o literatura - de autoría masculina- un personaje parecido? ...
Vicky, toreros y manolas
La última película de Woody Allen constituye una exploración audaz, sumamente personal, de algunas cosas que nunca antes habíamos visto representadas en ficción, al menos con una visión tan novedosa. Así aparece una mujer española morena, de ardientes ojos negros, que cuando besa es que besa de verdad (a su hombre pero también a Scarlett Johansson que pasaba por allí, porque es española, pero moderna) y cuando saca la navaja de la liga (digo, la pistola, porque como ya dije, es muy moderna) es que mata de verdad, que a ninguna le interesa matar por frivolidad, otra cosa es que sepa manejar un arma (española, pero mujer al fin). Junto a la española en cuestión, toda fuego y pasión, chimpón, hay un español, doblemente apasionado, por español y por artista (en Mérimée habría sido torero, aquí es pintor abstracto, ya dije que vamos de modernos), y que necesita acostarse con una mujer o dos o tres o las que le echen, no importa mucho cuáles o en qué orden, juntas o por separado, porque la vitalidad del Artista es tan explosiva que no se le agota en la mente y las manos, no sé si me explico, y aparte de ser apuesto, viril y naturalmente un genio, tiene un descapotable, no adivinarán nunca de qué color: ¡rojo!, y ya puestos, pilota una avioneta, no como Penélope Cruz que también es Artista y genial pero va dando tumbos por la vida sin otro norte que los hombres, como las demás mujeres de la película. Sólo hay una que al principio, y supongo que por darle un poco de suspense a la cosa - si no, no se entiende-, se resiste, con argumentos tan tontos como que no tiene por costumbre montarse en una avioneta o meterse en la cama (junto con su amiga) con un señor al que ha conocido hace cinco minutos. Y aquí también voy a sorprenderles: ¿saben qué le pasa a esa mujer que rechaza airadamente las proposiciones de un hombre? ¡Pues que lo que está es deseando acostarse con él! ¿A que nunca habían visto, en cine o literatura - de autoría masculina- un personaje parecido? ...
Invisibilitat
Invisibilitat és la clau d'un dels documentals que vaig poder veure ahir a Docúpolis8: "The houses of Hristina", pel·lícula Holandesa dirigida per Suzanne Raes. La invisibilitat que sent una noia búlgara de 30 anys, Hristina que, a més de ser la protagonista, és guionista i narradora. Apassionada de la fotografia, però que ha hagut d'emigrar. Viu a Amsterdam i treballa de dona de fer feines en una casa d'una família benestant holandesa. "Estic en una societat de la qual no en sóc part. Sóc un sense-rostre. En canvi tinc molts noms: Christine, Kristina, Hristina..." (···) "Començo a tenir por perquè sóc invisible perquè el meu món és invisible". Són algunes de les reflexions de Hristina.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
He trobat molt encertat l'enfoc d'aquest documental. Fuig del que seria més senzill: el procés d'emigrar, la manca d'integració, els problemes lingüístics, etc. L'enfoc a través de la invisibilitat em sembla fantàstic. I fa reflexionar. Perquè de Hristines en tenim moltes. I algunes dintre de les nostres pròpies cases.
dijous, 2 d’octubre del 2008
Àfrica i Àsia, protagonistes del primer dia de competició a Docúpolis
Tres bons documentals van obrir ahir a la tarda la competició en la categoria més important, el Premi Docúpolis, de Docúpolis8.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
"The red race", una pel·lícula xinesa d'aquest any 2008, que retrata el dur règim d'entrenament al qual sotmeten a infants de 6 anys, amb l'objectiu de convertir-los en gimnastes de relleu. És un documental estremidor, de qualitat, i que té com a rerefons les dures condicions polítiques i socials de la Xina.
Fotograma de "The red race"
"Paradise, three journeys in this world", pel·lícula finlandesa de l'any 2007. Una de les frases inicials del documental reflecteix a la perfecció el seu contingut: "Pensava que quan anés a Europa tot aniria bé. I quan vaig arribar a Europa vaig plorar. Quan vaig arribar a Espanya, vaig plorar". Es tracta d'un documental que ens transporta a la realitat que han de viure les persones que, procedents de diversos països de l'Àfrica i a causa de les males condicions de vida que pateixen, es veuen obligades a emigrar i entrar a Europa per les fronteres espanyoles.
Fotograma de "Paradise, three journeys in this world"
I, per últim, "Princesa de África". Aquest documental és una espècie de poema visual. Crec que el millor per a comentar-lo és reproduir el que diu del film el dossier del festival: "Princesa de África és la història de dos somnis. El de Marem, una nena ballarina senegalesa de 14 anys d'emigrar a Europa i el de Sonia, una ballarina espanyola atreta per la màgia d'Àfrica. A les dues les uneix Pap Ndiaye, pare de Marem i marit de Sonia. Ni Àfrica és com Sonia somiava ni Europa és com Marem somiava. Princesa de África és una història on les coses no són com semblen i on les dones són les protagonistes". Per la bellesa de la pel·lícula, pot ser, al meu entendre, una de les candidates al premi final.
Fotograma de "Princesa de África"
Subscriure's a:
Missatges (Atom)