Les (meves) 50 pel·lícules dels últims 5 anys.

"La cinta blanca" de Michael Haneke

Després de fer l'altre dia el top 10 de 2012, em vaig adonar que ja van 5 top 10 de la Llanterna Màgica. És a dir, 50 pel·lícules que he destacat en els 5 anys de vida d'aquest blog.

Així que em vaig decidir a fer una (inútil) llista més: el meu top 50 dels últims 5 anys. Quedin clares, d'entrada, dues coses: 1- No són les millors 50 pel·lícules dels últims anys sinó que són pel·lícules que destaco de les que jo he vist. 2- La selecció és sobre el Top 10 que he fet cada any, cosa que descarta films que podrien estar, perfectament, a la llista. Perquè qui diu que la pel·lícula que un any està en la posició 11 no podria estar en el top 10 d'un altre any?

Al marge d'això, destacar algunes coses:

- Les tres primeres són autèntics 'peliculons', amb diferència sobre la resta. I són europees.
- Presència destacada de Clint Eastwood amb quatre pel·lícules.
- Notable paper del cinema català, amb tres films entre els 10 primers llocs, i 5 entre els 50.
- Films que amb el pas dels anys han canviat de posició. M'explico agafant el cas de "3 dies amb la família". En el seu dia la vaig col·locar al novè lloc del top ten de 2009. I, en canvi, avui fent un repàs general dels darrers 5 anys, la situo molt millor. Això vol dir, suposo, que amb el temps la valoro més i en valoro més la seva qualitat.
- Només una dona directora. Catalana.

Sense més, aquí teniu la llista (clicant sobre el títol, la ressenya):

1- La cinta blanca, de Michael Haneke.
2- The Turin Horse, de Béla Tarr.
3- Melancholia, de Lars von Trier.
4- Gran Torino, de Clint Eastwood.
5- Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino.
6- Los condenados, d'Isaki Lacuesta.
7- The artist, de Michael Hazanavicius.
8- The limits of control, de Jim Jarmusch.
9- Petit indi, de Marc Recha.
10- 3 dies amb lafamília, de Mar Coll.
11- Deixa'm entrar, de Tomas Alfredson.
12- El nen de la bicicleta, de Jean-Pierre i Luc Dardenne.
13- The grilfriend experience, de Steven Soderberg.
14- Nothing personal, d'Urszula Antoniak.
15- Milk, de Gus van Sant.
16- Holy Motors, de Léos Carax.
17- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
18- Valor de ley, de Joel i Ethan Coen.
19- Midnight in Paris, de Woody Allen.
20- Les sessions, de Ben Lewin.
21- Cors, d'Alain Resnais.
22- Still wlaking, d'Hirokazu Kore-Eda.
23- La piel que habito, de Pedro Almodóvar.
24- J. Edgar, de Clint Eastwood.
25- A la casa, de François Ozon.
26- Hereafter, de Clint Eastwood.
27- The ides of march, de George Clooney.
28- Drive, de Nicolas Winding Refn.
29- Somnis del desert, de Zhang Lu.
30- Cosmòpolis, de David Cronenberg.
31- El discurs del rei, de Tom Hooper.
32- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
33- My week with Marilyn, de Simon Curtis.
34- Aita, de José María Orbe.
35- Another year, de Michael Leigh.
36- Un profeta, de Jacques Audiard.
37- Professor Lazhar, de Philippe Falardeau.
38- Un método peligroso, de David Cronenberg.
39- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
40- Appaloosa, d'Ed Harris.
41- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
42- The social network, de David Fincher.
43- 18 comidas, de Jorge Coira.
44- Celda 211, de Daniel Monzón.
45- Aleksandra, d'Aleksandr Sokurov.
46- London River, de Rachid Bouchareb.
47- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
48- Film socialisme, de Jean-Luc Godard.
49- Adéu a la reina, de Benoît Jacquot.
50- Che el argentino, de Steven Soderberg.

El meu top 10 de 2012

 No crec que l'any 2012 passi a la història del cinema per haver-nos donat, en general, grans pel·lícules. Però, sigui com sigui, aquí teniu la meva tradicional llista de les 10 pel·lícules més destacades que he vist durant aquest any que ja hem deixat enrere. Si cliqueu sobre el títol, podreu llegir la resenya que en vaig fer al seu dia.

10- "Adéu a la reina". Una pel·lícula d'època, amb un enfocament un pèl diferent al que ens tenen acostumats aquest tipus de films.

9- "My week with Marilyn". Set dies de la vida de Marilyn Monroe a un rodatge a Anglaterra. Un film curiós i intimista, i amb una interpretació fantàstica de Michelle Williams.

8- "The ides of march". Bon thriller polític de George Clooney que destapa les clavegueres de la política nord -  amercicana.

7- "Cosmòpolis". Una raresa de David Cronenberg. Una limusina a Nova York.

6- "J. Edgar". La meva dosi habitual de Clint Eastwood. Enguany potser a un nivell inferior als darrers anys. Tot i així, bona pel·lícula per entendre la política nord - americana del segle XX.

5- "Professor Lazhar". Una situació relativament tòpica i ja vista al cinema, plantejada de manera diferent i efectiva.

4- "A la casa". Film imprescindible per tothom a qui li agradi escriure.

3- "Les sessions". John Hawkes i Helent Hunt construint una història dramàtica, romàntica i divertida.

2- "Holy motors". Si 'Cosmòpolis' és una raresa amb una limusina a Nova York, Léos Carax ho eleva a l'enèssima potència. Una limusina a París. Poesia, violència, abstracció, fascinació.

1- "The Turin horse". Béla Tarr signa la pel·lícula que per a mi ha estat, i de llarg, el millor film de 2012. L'univers Tarr és sempre fascinant, angoixant, dur, sec. Per això, segurament, no és massa entès. I aquí tenim l'estrany privilegi de ser un país en el qual Tarr es pot veure per primer cop als cinemes. El drama és que també serà el darrer, perquè el director hongarès ha anunciat que aquesta serà la seva última pel·lícula. Per cert, d'aquesta pel·lícula en vaig fer dos posts. Aquí podeu llegir el segon.

"The sessions" ("Les sessions", de Ben Lewin)

"Les sessions" és d'aquells films que, en llegir la sinopsi, fa certa mandra anar a veure. I és que gira a l'entorn d'un tema que dóna pel sensacionalisme o la llagrimeta fàcil. Així que, com podeu veure, vaig anar al cinema amb certes reserves.

En canvi, vaig sortir pensant que era una bona selecció per tancar l'any cinematogràfic (que, de pas sigui dit, m'ha semblat més aviat discret). La trama central que et podria dur per racons, com deia abans, sensacionalista o, fins i tot, escabrosa, està plantejada, en canvi, amb dosis de comèdia , romanticisme i dramatisme adequats. No hi ha cap excés i, alhora, no t'amaguen res. La situació es planteja sense dramatismes però sense complexes.

És una pel·lícula que flueix amb un ritme encertat i això malgrat que es reprodueixen situacions i escenes similars durant tot el metratge.

I, per últim, Ben Lewin compta amb dues grans interpretacions. John Hawkes i Helen Hunt donen als seus personatges uns matisos carregats d'humanitat, de sentiment i, també, de comèdia que faciliten a qui veu la pel·lícula posar-se a la pell de dues persones que viuen situacions dramàtiques (ell per la seva malaltia, ella per la seva professió) sense ni una dosi d'angoixa.

Nota de "Les sessions": notable.

"El capital" de Costa - Gavras

En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.

Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.

Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.  

Nota de "El capital": aprovat alt.

"A la casa" (Dans la maison) de François Ozon

Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.

Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.

El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.

Nota de "A la casa": Notable.

"Cosmopolis" de David Cronenberg

Léos Carax i David Cronenberg s'han posat d'acord en estrenar dos films que tenen com a protagonistes personatges que viuen un dia sencer dins d'una limusina. La limusina de Carax transita pels carrers de Paris, la de Cronenberg ho fa pels de Nova York.

La similitud no queda aquí ja que tots dos films tendeixen a l'abstracció i, sovint, al surrealisme. No és un cinema pensat per les grans masses. Si el públic va rebre amb reticència el premi de Sitges que se li va atorgar a la pel·lícula de Carax, estic segur que qui vagi a veure "Cosmopolis" amb el record de pel·lícules com "Una història de violència", "Promeses de l'Est" o "Un mètode perillós" sortirà del cinema, com a mínim, desconcertat.

"Cosmopolis", formalment, és una espècie de collage abstracte. Personatges que entren i surten de la història sense saber ben bé qui són; plans rodats separant clarament espais (interior vs exterior); limusina amb tot tipus d'extra de luxe, transitant a càmera lenta per uns carrers de Nova York debastats per l'apocalipsi del sistema capitalista; les rates com a metàfora del sistema econòmic; un camí, en definitiva, cap a l'autodestrucció personal però, sobretot, col·lectiva. I tot "pintat" pels colors de Jackson Pollock als títols de crèdit (què importants són, i quina poca atenció se'ls presta) i, més endavant, de Mark Rothko. L'elecció no és casual.

Un David Cronenberg diferent, potser un pèl pretensiós, però molt interessant.

Nota de "Cosmopolis": Notable.

"Magic Mike", "Holy motors" i altres pel·lícules endarrerides

Imatge de "Seven Psychopaths"

Aquí algun comentari breu (i endarrerit) de pel·lícules vistes recentment.


"Magic Mike", de Steven Soderbergh

Soderbergh experimenta com ja ho va fer amb "The girlfriend experience", però al meu entendre, adoptant menys riscos. L'estructura és més clàssica, l'argument més endolcit i, d'alguna manera, comercial. Tot i això, continua sent una aposta atractiva visualment. És un film que es deixa veure perfectament.

Nota de "Magic Mike": aprovat alt.


"Holy Motors" de Léos Carax

Guanyadora al festival de Sitges. Guanyadora i que, pel que vaig comprovar, no va agradar a la majoria del públic del festival. Segurament perquè és una pel·lícula de difícil digestió (no física, com en alguns films de Sitges, sinó intel·lectual). Segurament perquè és una pel·lícula poc clàssica, abstracta i difícil d'entendre. Però, si s'és capaç de deslliurar-se de la necessitat (lògica) d'entendre tot el que s'està veient, i s'és capaç de concentrar-se en tot el que t'ofereix la pantalla de Carax, per molt fil narratiu clàssic que falti, la pel·lícula té un atractiu innegable.

Nota de "Holy Motors": notable.

"Seven psychopaths" de Martin MacDonagh

Una diversió que ens ve del director, guionista i dramaturg britànic, d'origen irlandès, Martin MacDonagh. Humor negre i violència, són els signes d'identitat d'aquesta pel·lícula i d'aquest autor. L'empremta tarantiniana és evident. Atenció a l'aparició del gran Tom Waits.

Nota de "Seven psychopaths": aprovat alt.


"Lords of Salem" de Rob Zombie

Una d'aquestes pel·lícules que no entens per què passen el tall d'un festival de prestigi com el de Sitges.

Nota de "Lords of Salem": Suspès.