"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.

"The Ides of March" ("Los Idus de Marzo") de George Clooney

Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.

El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.

També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.

No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a "Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.

Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.

Nota de "The Ides of March": notable.

Vaga General

La Llanterna Màgica, demà dijous, farà Vaga General.

És una qüestió de dignitat.

"Incendis" al Teatre Romea

"Incendis" és el més gran que he vist en teatre en molts anys. Segurament el més gran que he vist mai. Com a mínim la primera part. Em va semblar senzillament brutal.

Són 3,5 hores al Teatre Romea que es fan curtes. En cap moment vaig tenir la temptació de mirar el rellotge. En cap moment em vaig moure amb incomoditat al meu seient (per cert, seient situat al mateix escenari, cosa que ja, de per si, és prou atraient).

És, per il·luminació, per banda sonora, per atmosfera, per moviments, un espectacle teatral amb gran dosi de llenguatge audiovisual. El teatre que més s'assembla al cinema. I, tot i així, no perd la proximitat i intimitat que sempre dóna el teatre.

L'escenografia (hi ha recursos al darrera) és espectacular. Espectacular, però gens sobrera. És tant efectista com efectiva. Sumament atractiva.

La coreografia, mil·limetradament impecable. Tota l'obra en si, pels canvis temporals, per la interpretació de diferents personatges per part dels mateixos actors i actrius és de molt difícil execució. En canvi, funciona a la perfecció. Els canvis temporals en una mateixa escena passen suaument davant de la mirada de l'espectador. I funcionen. Molt.

Tot això, el fet que tot funcioni com un engranatge perfecte ha de tenir, per força, una bona mà al darrera. I aquesta és, sens dubte, la mà del director, de l'Oriol Broggi. Impecable.

Menció especial mereix, òbviament, el text, obra de Wajdi Mouawad. Un text d'enorme actualitat i d'un profund dramatisme que manté, gairebé des del principi, la tensió i l'emoció de l'espectador a flor de pell.

I, per últim, el repartiment. Grans tots. Julio Manrique, Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Clàudia Font, Xavier Ricart i Xavier Ruan. Clara Segura, simplement estratosfèrica. Enorme. La primera escena del segon acte, un brutal tête à tête entre Segura i Cisteró, és impressionant. Ella sola val l'entrada del teatre.

En fi que, com podeu intuir, recomano, i molt, l'obra. No crec que us estranyi que ja tingui entrada per veure-la per segon cop. I espereu que no en caigui un tercer.

Rodem!

Aquests dies hem començat una aventura: el rodatge d'un curt que vaig escriure ara fa tres anys. I ho estem fent, i m'agrada, col·lectivament, amb treball de grup, treball d'equip. D'aquesta manera les coses surten molt més bé, sens dubte.

El dirigirem entre tres persones: el Sergio Domínguez, l'Ester Villamor i jo mateix. La càmera la mouran el Javi Dotor i la Marta. L'escenografia i atrezzo van a càrrec de l'Irene Jiménez i el Mássimo Pernice. El so el captarà el Sergi Nogué. La música se la inventarà el Leandre Lopes. I les interpretacions amb les que us haureu de quedar seran les de la Georgina Asin i el Joan Serrats.

De moment hem fet un parell de dies d'assaig i ens en queden dos més. El dia 24, rodatge definitiu. A Can Mal, Molins de Rei.

Seguiré informant.

Marilyn Monroe vs Michelle Williams

"My week with Marilyn" de Simon Curtis

Nou exercici de nostàlgia cinematogràfica. Després que "The artist" o "La invenció d'Hugo" ens transportés a l'època del cinema mut, "My week with Marilyn" ens torna a l'època clàssica del cinema, a partir d'un particular retrat d'una de les seves màximes icones: Marilyn Monroe.

No es tracta d'una gran pel·lícula. Però sí que és un film interessant que es deixa veure i que, et fa venir ganes de repassar, un cop més, el particular cinema made in Hollywood dels anys 40 i 50. Cert és que l'acció no se centra en el Hollywood clàssic, sinó en les peripècies que van envoltar un rodatge de "El príncep i la corista", film anglès dirigit per Laurence Olivier i interpretat pel mateix Olivier i Marilyn Monroe. Però no hi ha cap dubte que la pròpia figura de Marilyn evoca directament a l'època daurada de Hollywood.

El guió és eficaç. L'acció, sense girs espectaculars, avança amb lleugeresa. Les peces, sense ser peces mestres, encaixen sense problemes gràcies a escenes que van associant-se unes amb altres (impossible dissociar, per exemple, l'escena inicial amb l'escena final), gràcies a una agraïda banda sonora i, també, gràcies a unes grans actuacions. Notable Kenneth Branagh posant-se en la pell de Laurence Olivier. Fora de sèrie Michelle Williams encarnant Marilyn.

Nota de "My week with Marilyn": aprovat alt.