Durant aquest any he penjat al bloc algunes enquestes. Aquests són els resultats:
El 2008 ha estat un bon any cinematogràfic?
Sí, hi ha hagut molt bones pel·lícules: 13%
No ens podem queixar: 26%
No ha destacat res en especial: 46%
No, ha estat un mal any: 13%
Estàs a favor del cànon a l'SGAE?
Sí: 7%
No: 92%
No ho sé: 0%
Crispetes, sí o no?
Prohibició ja!: 43%
Depèn de la peli: 36%
Sí, sempre!: 20%
dimecres, 31 de desembre del 2008
dimarts, 30 de desembre del 2008
Resum del 2008 (2): Els fiascos
Pel meu gust aquest any hi ha hagut tres pel·lícules que, per diferents motius, han estat tres fiascos. Aquí les teniu:
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
1- Promet-me, d'Emir Kusturica
2- Burn after reading, dels germans Coen
3- My blueberry nights, de Wong Kar Wai
Resum del 2008 (1): El meu top 10
Aquí teniu la llista de les 10 pel·lícules que més m'han agradat d'enguany:
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
1- Cors, d'Alain Resnais.
2- 3:10 to Yuma, de James Mangold.
3- Tiro en la cabeza, de Jaime Rosales.
4- Appaloosa, d'Ed Harris.
5- L'intercanvi, de Clint Eastwood.
6- Somnis del desert, de Zhang Lu.
7- Kung Fu Panda, de Marc Osborne.
8- Che el argentino, de Steven Soderbergh.
9- Bienvenido a Farewell-Gutmann, de Xavi Puebla.
10- Aleksandra, d'Alexandr Sokurov.
dilluns, 29 de desembre del 2008
"Flame i Citron" d'Ole Christian Madsen
Situada en la Dinamarca ocupada pels nazis, "Flame i Citron", dirigida pel danès Ole Christian Madsen, segurament no serà una pel·lícula que passi a la història del cinema, i és possible que passi a ser una més de les moltes pel·lícules que s'han centrat en aquella època històrica.
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
De totes maneres, sí que crec que hi ha algun aspecte de la pel·lícula que pot ser destacat:
- És digne de mencionar el fet que, malgrat la sobreabundància de pel·lícules sobre el nazisme, no han estat molts els films (o com a mínim no han arribat a les nostres sales) que s'han centrat en el paper dels nazis en països nòrdics com Dinamarca i Suècia, i en la importància estratègica que aquests van jugar.
- Crec que també és destacable el fet que la pel·lícula adopta el punt de vista de la lluita de la resistència danesa però, i aquí hi ha la novetat, amb una intenció desmitificadora. La tesi de la pel·lícula és que la resistència va existir però, per dir-ho d'alguna manera, ni eren tants, ni eren tant bons. De fet, en alguns moments sembla que la pel·lícula sigui una interpel·lació directa al poble danès per la seva passivitat amb els ocupants. Així entenc jo la pregunta que fa al principi de la pel·lícula la veu en off del protagonista sobre imatges d'arxiu de l'ocupació nazi: Quan ocupàven Dinamarca, vas sortir a mirar? És una pregunta sense destinatari clar, però amb una intenció molt directa.
Alguns problemes de guió fan perdre efectivitat a la pel·lícula. No obstant, i reiterant que és una pel·lícula que no passarà a la història, tampoc és una pèrdua de temps.
Nota de "Flame i Citron": Aprovat
diumenge, 28 de desembre del 2008
La millor innocentada de la Història
El 28 de desembre de 1895, avui fa 113 anys, els germans Lumière ens van obsequiar amb la millor innocentada de la Història. Ells no ho sabien, però havien posat la primera pedra d'un nou art, l'art del segle XX i, esperem-ho, de molts segles més. El cinema.
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
Aquest art que ens ha portat a tantes i tantes persones a viure experiències irrepetibles, a sommiar desperts, a admirar estrelles d'altres galàxies, perduts en la immensitat d'unes sales fosques i unes grans pantalles hipnotitzadores.
És cert que aquest art també ha produït autèntics despropòsits. Però no és el moment de recordar-los. I és cert, també, que hi ha altres que creuen que no van ser els Lumière els primers en projectar cinema. És el cas dels alemanys, que afirmen que el pioner del cinema va ser Max Skladanowsky. Però tant se val, perquè sigui qui sigui l'inventor, el fet és que va inventar una cosa irrepetible i que, 113 anys després, encara continua fent les delícies de milers i milers de persones.
Aquí teniu els primers films dels Lumière i un de Skladanowsky, per a què ningú s'enfadi:
dissabte, 27 de desembre del 2008
"Il divo" de Paolo Sorrentino
M'agradaria tenir més coneixement de la història de l'Itàlia de la segona meitat del segle XX per a poder valorar millor la pel·lícula "Il divo" de Paolo Sorrentino. Una pel·lícula que gira a l'entorn de la vida política del controvertit Giulio Andreotti, i que és, alhora, un retrat crític del sistema polític italià, de la seva corrupció generalitzada, dels seus lligams amb la màfia, etc.
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
Al meu entendre és una pel·lícula irregular i que, tot i començar de forma prometedora, trepidant i emocionant, acaba sent víctima potser del propi laberint social i polític que la mateixa pel·lícula denuncia. La barreja de trames, persones, crims i corrupcions, acaben formant un caos difícil de digerir, tot i que recomanable de veure.
Hi ha en el film, moments brillants. El passeig de Giulio Andreotti, sol en un carrer fosc, escortat per tres o quatre cotxes i per deu o dotze escortes, acompanyat d'una música funerària, es converteix en una espècie de rèquiem que podria simbolitzar la mort política d'Andreotti, la seva decadència política. És un moment brillant. Com també ho és la presentació de molts dels personatges, especialment dels coneguts com a "corrent Andreotti", que són presentats, maliciosament, com si fossin una màfia al servei d'Andreotti. O com també brillant és la breu estada d'Andreotti al Kremlin, que és representada per la forçada i contradictòria convivència del polític democristià amb dos grans retrats de Lenin i Marx en la seva habitació.
Però és una pel·lícula amb clars dèficits. La música és una música excessiva, un recurs mal utilitzat i reiteradament utilitzat. Així mateix, es produeixen diversos salts en el temps que estan mal definits i que, en ocasions, dificulten el seguiment de la trama. Igualment, es produeix un excés d'informació, un excés de noms impossibles de seguir i de retenir, sobretot en la part final de la pel·lícula.
No obstant, crec que és lloable la voluntat de crítica social i política que comporta el film de Sorrentino. Una voluntat crítica que és molt pròpia de cert cinema italià dels darrers anys. Jo crce que "Il divo" entra en el mateix estil de pel·lícula crítica del qual en formen part altres films recents com "Gomorra" o "Buongiorno, notte".
Nota de "Il divo": aprovat
divendres, 26 de desembre del 2008
"L'intercanvi" de Clint Eastwood
Les crítiques negatives em feien anar avui al cinema a veure amb cert temor la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, "L'intercanvi". Temor però espectativa perquè tinc una certa debilitat pel director d'obres mestres com "Unforgiven", "Mystic River" o "Million Dollar baby".
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
I he sortit de la sala convençut que actualment Clint Eastwood és, si no el més gran, un dels més grans del cinema nord-americà. Perquè si una bona pel·lícula com aquesta és rebuda amb decepció per part de la crítica, vol dir que Clint Eastwood és molt bo. I és que estic convençut que "L'intercanvi" està per damunt, molt per damunt, del nivell mitjà de les pel·lícules que avui podem veure a la cartellera.
No és una obra mestra, això és evident. Però és un film en el què hi podem trobar dosis del que és Eastwood a nivell social i a nivell cinematogràfic. I això, per a mi que cada cop em torno més exigent, ja és suficient
La crítica al sistema social, polític, judicial i policial nord-americà, la degradació a què ha portat aquest sistema, hi és present com hi era a "Mystic River" o com hi era, anant més enrere, a "Bird".
Cinematogràficament desapareixen les foscors de les ja citades "Million Dollar baby", "Unforgiven" o la mateixa "Bird", però la llum, les ombres, continuen sent protagonistes en moments essencials de la pel·lícula. I algun moviment de càmera és calcat a "Mystic River": el moment en què la mare deixa el nen a casa per anar a treballar és representat amb un travelling que allunya la mare de la casa, i en aquests moments ja pots deduir que no es tornaran a veure. És un travelling molt semblant a l'escena inicial de "Mystic River" quan el nen és segrestat i allunyant-se dels seus amics els mira des del cotxe. Potser això és el citicable: el fet d'utilitzar recursos ja utilitzats. Però si són efectius, per què no repetir-los?
I crec, per últim, que hi ha un bon treball de direcció d'actors. Angelina Jolie i John Malkovich no tenen actuacions superlatives, segur, però tenen actuacions solvents i creïbles. I això no és poc.
Per mi tot això fa que, com ja he dit abans, "L'intercanvi" sigui una pel·lícula que està notablement per damunt de la mitjana del que avui dia ens ofereix la cartellera. Per tant, és molt recomanable.
Nota de "L'intercanvi": Notable
Subscriure's a:
Missatges (Atom)