Avui actuo de blocaire paràsit per a fer-me ressò d'un post publicat al bloc Club 7 Cinema i que, alhora, ens presenta una iniciativa interessant d'un altre bloc cinèfil: recollir els tràilers de les pel·lícules en competició al festival de Sitges.
Crec que és una iniciativa que pot ser útil a l'hora de triar quina o quines pel·lícules veure a Sitges.
dimarts, 23 de setembre del 2008
dissabte, 20 de setembre del 2008
Recomanacions TV: del 20 al 26 de setembre
Recomanacions per aquesta setmana:
Imprescindibles:
"Secret beyond the door" de Fritz Lang. Dissabte 20 a les 19:25h. a BTV.
"La finestra indiscreta" d'Alfred Hitchcock. Diumenge 21 a les 22:55h. a 8TV.
Es deixen veure:
"Scaramouche" de Geroge Sidney. Dilluns 22 a les 18:15h. a TV3.
"Encuentros en la tercera fase" de Steven Spielberg. Dilluns 22 a les 00:30h. a TV3.
"Testimoni de càrrec" de Billy Wilder. Dimarts 23 a les 18:10h. a TV3
Imprescindibles:
"Secret beyond the door" de Fritz Lang. Dissabte 20 a les 19:25h. a BTV.
"La finestra indiscreta" d'Alfred Hitchcock. Diumenge 21 a les 22:55h. a 8TV.
Es deixen veure:
"Scaramouche" de Geroge Sidney. Dilluns 22 a les 18:15h. a TV3.
"Encuentros en la tercera fase" de Steven Spielberg. Dilluns 22 a les 00:30h. a TV3.
"Testimoni de càrrec" de Billy Wilder. Dimarts 23 a les 18:10h. a TV3
divendres, 19 de setembre del 2008
Seqüències inoblidables (9): Fresas salvajes
Seqüència inicial de "Fresas salvajes" d'Ingmar Bergman.
Humberto Solás Borrego
He llegit avui als diaris que ha mort el director cubà Humberto Solás Borrego. La veritat és que no conec massa la seva filmografia. Però sí que sé que es tractava d'una celebritat al seu país i que era conegut com un dels grans mestres de la cinematografia llatinoamericana.
Més enllà de per les seves dots cinematogràfiques, Solás Borrego va destacar pel seu compromís social. Un exemple d'això és el fet que és un dels impulsors del Festival de Cine Pobre que es fa a Cuba.
Passió pel cinema, doncs, unida a un compromís social i polític. Bona combinació.
Aquí teniu el tràiler d'una de les seves pel·lícules: "Barrio Cuba" de l'any 2005.
Més enllà de per les seves dots cinematogràfiques, Solás Borrego va destacar pel seu compromís social. Un exemple d'això és el fet que és un dels impulsors del Festival de Cine Pobre que es fa a Cuba.
Passió pel cinema, doncs, unida a un compromís social i polític. Bona combinació.
Aquí teniu el tràiler d'una de les seves pel·lícules: "Barrio Cuba" de l'any 2005.
dijous, 18 de setembre del 2008
Sobre la crítica cinematogràfica
La lectura de l'article "Contra els mals crítics" en el bloc de la Judith Vives, article que neix arrel de la queixa que diverses personalitats del món del cinema han expressat davant les "crítiques" cinematogràfiques del periodista Carlos Boyero, m'ha fet pensar en un tema que tenia pendent d'escriure des de fa temps: el baix nivell de la crítica cinematogràfica del nostre país, especialment la dels mitjans de comunicació principals, que són els que acaben arribant a la majoria de la població.
Ens trobem davant, al meu entendre, d'una crítica absolutament acrítica. Paradoxal, però és així. Encara busco una crítica cinematogràfica als diaris (i no diguem ja a la tv) que es basi en elements cinematogràfics i no en elements que tinguin a veure només amb la història explicada o amb la interpretació dels actors. O una crítica que vagi més enllà de les imposicions comercials de torn.
De què serveix que tinguem crítiques del Batman de torn, del Wall-E de torn, a tots els mitjans de comunicació? Quan hi haurà un mitjà de comunicació que s'atreveixi amb el cinema alternatiu?
Es pot entendre una crítica cinematogràfica (i em refereixo a una crítica escrita per un professional de la matèria) que no faci referència a temes com la fotografia, l'enquadrament, l'ús de l'espai, el muntatge, el so, la música, la direcció artística, el guió, etc.?
Entendriem que un crític de pintura es referís a les Menines de Velázquez pel tema tractat i no per la tècnica pictòrica utilitzada?
És comprensible que, fent la crítica d'una pel·lícula, el "crític" de cinema del programa de ràdio El món a Rac-1 digués simplement, i literalment, "aneu-la a veure perquè està molt bé"?
Per què es permet tot això en el cinema? Doncs perquè segurament encara és considerat com una disciplina artística de segona o de tercera categoria. El fet que el cinema s'hagi convertit en un art de masses no justifica que la crítica s'hagi convertit en una caricatura de si mateixa.
En una entrevista que li vaig fer a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, li vaig fer dues preguntes a l'entorn de la crítica cinematogràfica. Us les reprodueixo aquí perquè em van semblar interessants les seves respostes:
- Sembla que estem en un moment en què la crítica cinematogràfica, com a mínim la dels mass-media, s'ha tornat un pèl acrítica. Com ho valores?
És un fet inevitable. La crítica als mitjans de comuniació cada cop està més a prop de la publicitat, i el cinema com a fenomen cultural els ha deixat d'interessar. Fa uns anys en Jaume Perich va publicar un acudit en el qual es veia un home llegint el diari, i s'emprenyava quan veia que només parlaven de les recaptacions que feia una pel·lícula o dels diners gastats en la producció. Al final es preguntava per què el cinema estava a les pàgines d'espectacles i no a les d'economia. Crec que sintetitza molt bé la situació.
- Què pot aportar al món de la crítica cinematogràfica l'aparició de la revista Cahiers du cinema en castellà?
En primer lloc, crec que ocupa un espai que no existia. Hi havia revistes com Dirigido, però sense tenir una línia clarament definida i sense fer apostes per determinat cinema més radical que està en el panorama internacional. Cahiers crec que pot fer apostes més arriscades. El número d'abril, per exemple, porta la darrera pel·lícula de Jacques Rivette a la portada, fet que considero important perquè em sembla que és el primer cop que un film de Rivette està a la portada d'una revista de cinema espanyola.
L'altre factor clau em sembla que és el de la intervenció a l'esfera pública i a la institució cinema. Cahiers pot parlar de la llei de cinema, de la situació de la distribució o l'exhibició, de la relació amb els centres d'art o de les polítiques que els partits polítics tenen respecte el cinema de cara a les eleccions. Les revistes de cinema parlaven fins ara de pel·lícules i mai de política cinematogràfica, fet que em sembla també molt interessant.
PD: Per a que ningú es doni per al·ludit erròniament, la meva crítica va dirigida als crítics dels grans mitjans de comunicació, que són els que tenen capacitat d'arribar a un nombre més gran de públic i que són, alhora els que més mal estan fent al que hauria de ser una bona crítica. La comunitat blocaire, en general, queda exempta de la meva crítica.
Ens trobem davant, al meu entendre, d'una crítica absolutament acrítica. Paradoxal, però és així. Encara busco una crítica cinematogràfica als diaris (i no diguem ja a la tv) que es basi en elements cinematogràfics i no en elements que tinguin a veure només amb la història explicada o amb la interpretació dels actors. O una crítica que vagi més enllà de les imposicions comercials de torn.
De què serveix que tinguem crítiques del Batman de torn, del Wall-E de torn, a tots els mitjans de comunicació? Quan hi haurà un mitjà de comunicació que s'atreveixi amb el cinema alternatiu?
Es pot entendre una crítica cinematogràfica (i em refereixo a una crítica escrita per un professional de la matèria) que no faci referència a temes com la fotografia, l'enquadrament, l'ús de l'espai, el muntatge, el so, la música, la direcció artística, el guió, etc.?
Entendriem que un crític de pintura es referís a les Menines de Velázquez pel tema tractat i no per la tècnica pictòrica utilitzada?
És comprensible que, fent la crítica d'una pel·lícula, el "crític" de cinema del programa de ràdio El món a Rac-1 digués simplement, i literalment, "aneu-la a veure perquè està molt bé"?
Per què es permet tot això en el cinema? Doncs perquè segurament encara és considerat com una disciplina artística de segona o de tercera categoria. El fet que el cinema s'hagi convertit en un art de masses no justifica que la crítica s'hagi convertit en una caricatura de si mateixa.
En una entrevista que li vaig fer a l'Àngel Quintana per aquest mateix bloc, li vaig fer dues preguntes a l'entorn de la crítica cinematogràfica. Us les reprodueixo aquí perquè em van semblar interessants les seves respostes:
- Sembla que estem en un moment en què la crítica cinematogràfica, com a mínim la dels mass-media, s'ha tornat un pèl acrítica. Com ho valores?
És un fet inevitable. La crítica als mitjans de comuniació cada cop està més a prop de la publicitat, i el cinema com a fenomen cultural els ha deixat d'interessar. Fa uns anys en Jaume Perich va publicar un acudit en el qual es veia un home llegint el diari, i s'emprenyava quan veia que només parlaven de les recaptacions que feia una pel·lícula o dels diners gastats en la producció. Al final es preguntava per què el cinema estava a les pàgines d'espectacles i no a les d'economia. Crec que sintetitza molt bé la situació.
- Què pot aportar al món de la crítica cinematogràfica l'aparició de la revista Cahiers du cinema en castellà?
En primer lloc, crec que ocupa un espai que no existia. Hi havia revistes com Dirigido, però sense tenir una línia clarament definida i sense fer apostes per determinat cinema més radical que està en el panorama internacional. Cahiers crec que pot fer apostes més arriscades. El número d'abril, per exemple, porta la darrera pel·lícula de Jacques Rivette a la portada, fet que considero important perquè em sembla que és el primer cop que un film de Rivette està a la portada d'una revista de cinema espanyola.
L'altre factor clau em sembla que és el de la intervenció a l'esfera pública i a la institució cinema. Cahiers pot parlar de la llei de cinema, de la situació de la distribució o l'exhibició, de la relació amb els centres d'art o de les polítiques que els partits polítics tenen respecte el cinema de cara a les eleccions. Les revistes de cinema parlaven fins ara de pel·lícules i mai de política cinematogràfica, fet que em sembla també molt interessant.
PD: Per a que ningú es doni per al·ludit erròniament, la meva crítica va dirigida als crítics dels grans mitjans de comunicació, que són els que tenen capacitat d'arribar a un nombre més gran de públic i que són, alhora els que més mal estan fent al que hauria de ser una bona crítica. La comunitat blocaire, en general, queda exempta de la meva crítica.
dimecres, 17 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)