"Moonrise Kingdom" de Wes Anderson

El nou film de Wes Anderson enganxa, des del principi, a través d'una estètica realment fascinant. Pel color, pel moviment de càmera, per la posada en escena. El dubte és si el conjunt està pensat més per l'efectisme que no pas per l'efectivitat cinematogràfica. Però tant se val. Hi entres amb un somriure.

Anderson construeix una pel·lícula amb codis de cinema infantil d'aventures, però que ens presenta el devenir de personatges i situacions profundament dramàtiques. Sota el somriure permanent que, com deia abans, se t'enganxa al principi, el missatge final del film és certament pessimista. La vitalitat, l'idealisme i les ganes de viure deixen pas a la buidor i la soledat interior al mateix ritme que els nens i nenes deixen de ser-ho per passar a ser persones adultes. Això ens explica Anderson.

Més que les interpretacions, que són solvents, crec que és de destacar la construcció dels personatges i de les situacions que viuen. Tots són personatges estereotipats fins a límits ridículs i patètics. Però això, paradoxalment, els fa més humans i més reconeixibles. El duo protagonista, una nena i un nen que s'escapen per a què els adults els deixin viure la seva vida, es mouen en situacions que tant et poden transportar a la insuportable "El lago azul" com al Tarantino de "Malditos bastardos". Aquest és el joc d'extrems que es viu a "Moonrise Kingdom".

Brillant el contingut de la maleta que la noia s'endú per la seva fugida: llibres d'aventures, un tocadisc, un gatet i uns binocles amb els quals observar-ho to... Jo també voldria aquesta maleta. Però ja no sóc un nen.

Nota de "Moonrise Kingdom": notable baix. 

Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable. 
 

Tràiler d'Érem feliços

El tràiler d'Érem feliços, el meu primer curtmetratge.

Neix "El balcón de la espera"

El balcón de la espera és (som) un col·lectiu d'artistes independents que ens hem unit per la creació de projectes artístics que vagin més enllà de les convencions i que no es resignin, sobretot en aquests temps en els quals això significa anar contra-corrent. 

A partir d'avui mateix podeu visitar el nostre blog, el nostre Twitter i el nostre perfil a Facebook. Hi trobareu la nostra història, els nostres projectes, el nostre contacte i les nostres passes.

Comencem presentant el nostre primer espectacle, Girando en Blanco, poesía, música y surrealismo que s'estrenarà el 8 de juny a l’Espai L’Amistat de Premià de Mar a les 22:30h i seguirem, el 9 de juny a l'Espai Can Mal de Molins de Rei a les 22:00h.

El projecte és un projecte col·lectiu, però ja que estem a la meva Llanterna, deixeu-me dir que El balcón de la espera ha servit per fer realitat un dels meus somnis: rodar el meu propi curt ("Érem feliços"). Un curt que, seguint amb la filosofia cooperativa del grup, el vam parir entre un grup de 12 o 13 persones. Si cliqueu sobre el títol veureu l'equip i la filosofia del curt. I, aviat, en podrem veure els resultats.

Imatge del rodatge d'"Érem feliços"

"La pesca del salmó al Iemen" de Lasse Hallström

"La pesca del salmó al Iemen" és un film que es queda a mitges. A mitges de gairebé tot.

Si et quedes amb els primers compassos de la pel·lícula pots pensar que estàs davant d'un film de caràcter polític, ja que ens parla de la política exterior britànica i, en concret, amb les seves relacions amb els països àrabs. Però no, no és un film polític.

Pots pensar que es tracta d'un drama. Els personatges que retrata, de vegades sota una superfície frívola, tenen un fons dramàtic. I les situacions que planteja, també. Però tampoc. Tampoc és un drama.

Pots pensar, també, que es tracta d'una comèdia. Perquè hi ha dosis d'humor, d'humor absurd, britànic. I hi ha moments que donen per la comèdia. Però tampoc ho acaba de ser.

És a dir és una pel·lícula que ens ofereix bones píndoles de cinema polític, bones píndoles de cinema dramàtic i bones píndoles de cinèma còmic. Però no va més enllà. Ens deixa plantades aquestes píndoles, que algunes són brillants (com la mateixa intenció d'implantar la pesca del salmó a un país com el Iemen), però ens deixa amb les ganes. Segurament degut al punt comercial que té el film i que l'obliga a un happy end que ensucra massa el conjunt global.

Això sí, és una pel·lícula agraïda si el que vols és sortir del cinema amb un somriure.

Nota de "La pesca del salmó al Iemen": aprovat.

"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.

"The Ides of March" ("Los Idus de Marzo") de George Clooney

Notable pel·lícula la de George Clooney. Com ja va fer amb "Good night and good luck", Clooney ens parla de les ambicions i les mentides, de les (apassionants) misèries de la política nord-americana. Aquest cop, però, no ens porta als Estats Units de McCarthy, sinó que ens planteja una suposada campanya d'eleccions primàries del Partit Demòcrata en l'època actual.

El guió m'ha semblat molt rodó. Amb alguns elements molt destacats. Per exemple l'excel·lent construcció de la relació entre els personatges a través de diàlegs mordaços i atractius que són pur subtext. Les escenes que retraten l'inici de la relació entre Ryan Gosling i Evan Rachel, en són un exemple.

També és atractiva i efectiva la progressió dramàtica del film. Tant que la pel·lícula acaba convertint-se en un thriller sense que, en essència, ho sigui purament. Els girs (i la il·luminació en alguns cops excessivament fosca) li donen aquest to.

No he pogut evitar, de bon principi, traslladar-me contínuament a "Drive" quan veia Ryan Gosling a la pantalla. No només per l'obvietat de ser el mateix protagonista en ambdues pel·lícules, sinó perquè, a més d'això, m'ha semblat veure cert paral·lelisme en el rerefons dels dos personatges: Una espècie de buidor moral. Això sí, un (el protagonista de "Drive") des de la condició de ser un personatge de tornada de tot i que, en no tenir res a perdre, no li dóna valor a gairebé res i, l'altre (el del film de Clooney) des de l'atalaia de l'èxit professional que suposa ser un dels responsables de campanya del Partit Demòcrata. Brillant el darrer primer pla de la pel·lícula que ens demostra, per si ens quedava algun dubte, quin és l'interior d'aquest personatge.

Una bona opció per aquests mesos post-Òscar i pre-Festivals que no solen donar massa bones pel·lícules.

Nota de "The Ides of March": notable.