Ressenyes endarrerides: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar"

Aquí van dues ressenyes que tenia pendents: "Adéu a la Reina" i "Professor Lazhar".

"Adéu a la Reina" és un retrat diferent de l'habitual dels dies finals de la reina Maria Antonieta. El film transcorre en tansols 3 dies del mes de juliol de 1789. Dies que marcarien la Història de França i, alhora, del món. La Revolució Frnacesa estava en marxa.

 L'atractiu de la pel·lícula rau en el punt de vista que adopta el director. No és el punt de vista de la pròpia Maria Antonieta, sinó el de la noia que, cada nit, li llegeix llibres al peu del seu llit. No es tracta, doncs, d'un fil històric sobre els esdeveniments que transcorrien en aquells moments, sinó d'una història de lleialtat i amor, una història de relacions personals. Una història de relacions entre classes socials.

A nivell narratiu hi haurà qui trobi la història, d'alguna manera, plana. Potser ho és des del punt de vista del cinema més comercial. No crec que ho sigui si el que es vol és retratar les llargues hores que es vivien en aquells moments entre les ostentoses parets del palau de Versalles. El gir final que no descobriré, a més, dóna per si sol al guió d'un nivell més que acceptable.  

Nota de "Adéu a la reina": notable baix.

 


"Professor Lazhar" és, també, una pel·lícula a tenir en compte. Ho és a nivell narratiu, però també des del punt purament cinematogràfic.

No he tingut ocasió de veure l'obra de teatre original, ni de llegir-ne el text. Però el "Professor Lazhar" que ens presenta Philippe Falardeau fuig de tots els tòpics i convencionalismes que un film com aquest podria contenir. I en són molts. És una pel·lícula que podria destil·lar dramatisme per tots els costats, fins vorejar la morbositat. No ho fa. Falardeau toca moltts i interessants dilemes de la societat actual, però sense aprofundir en ells. Però ho fa de tal manera que no es queda en la superficialitat, ni molt menys. Ens dóna un tastet de cada tema (mort, educació, immigració, violència) per a què cadascun de nosaltres fem la nostra pròpia reflexió. I, alerta, això no vol dir que la pel·lícula es mogui en el terreny de la neutralitat, no. Però fuig, i s'agraeix, de l'adoctrinament fàcil.

És interessant, i li dóna valor cinematogràfic a la pel·lícula, el fet que Falardeau col·loca sovint la càmera de tal manera que afavoreixi aquest obligat exercici de reflexió a l'espectador. I això demostra que la manera de rodar el film no és gratuïta. Que cada cosa es col·loca per un motiu i objectiu. Objectiu que, al meu entendre, s'assoleix.  

Nota de "Professor Lazhar": notable.