dimecres, 1 de desembre del 2010

Jean-Luc


Cineastes mediocres n'hi ha milers. Mals cineastes n'hi ha molts. Bons cineastes n'hi ha alguns. Mestres del cinema n'hi ha pocs. Cineastes que hagin canviat la història del cinema es poden comptar gairebé amb els dits d'una mà.

David W. Griffith i Chaplin als Estats Units dels anys 10; F. W. Murnau a l'Alemanya i Eisenstein a la Unió Soviètica dels anys 20; Roberto Rossellini a la Itàlia dels anys 40; i Godard a la França dels anys 60.

Precisament demà Godard farà 80 anys. Un dels mestres que va trencar amb el cinema clàssic i que va revolucionar el cinema francès i mundial dels anys 60. El cap visible de la Nouvelle Vague. Sense ells cineastes com David Lynch o Lars von Trier no serien el que són.

Godard ha creuat cinc dècades de la història del cinema i continua sent modern. La qual cosa diu molt d'ell. O molt poc del cinema actual.

Cineasta complert. Perquè a més de fer cinema, reflexiona sobre el cinema. Perquè a més de mostrar-te cinema, et fa reflexionar sobre el cinema. Perquè, diuen, més que cineasta, o a més de cineasta, és filòsof.

"Les tres quartes parts dels realitzadors perden quatre hores amb un pla pel qual requereixen només cinc minuts de treball de posada en escena pròpiament dit; per part meva, prefereixo que hi hagi cinc minuts de treball per a l'equip tècnic i conservar tres hores per a mi, que em permetin reflexionar sobre el que estic fent"

I, atenció a la manera amb que parla de la bellesa, de la justícia i de Rossellini:

"Rossellini és una altra cosa. És l'únic que posseeix una visió justa, total de les coses. Per tant, les filma de l'única manera possible. Ningú pot rodar un guió de Rossellini, perquè acabarà plantejant-se sempre preguntes que ell no es planteja. La seva visió del món és tan justa que la seva visió del detall, formal o no, també ho és. En ell un pla és bell perquè és just, un pla aconsegueix ser bell perquè és just; en la majoria de la resta, un pla arriba a ser just a força de ser bell. Intenten construir una cosa extraordinària i si, efectivament, aconsegueixen que així sigui, descobrim llavors les raons que existien per a fer-ho. Pel que fa a Rossellini, fa sobretot aquelles coses que té raons per fer. És bell perquè és així"

Godard, a més, és modest: "Jo voldria fer també, com Fritz Lang, plans que siguin extraordinaris per si mateixos, però no ho aconsegueixo. Per tant, faig una altra cosa".

Però a part d'això, Godard ha sabut evolucionar, a través de la reflexió i la innovació, situant-se, com deia abans, encara a l'avantguarda del cinema d'autor mundial.

Una mostra d'aquesta capacitat d'innovació és un dels films (curt, però film) que més m'han impactat. Ja el vaig posar en alguna ocasió a la Llanterna Màgica. Però en el vuitantè aniversari de Godard, crec que val la pena gaudir de "Dans le noir du temps", pel·lícula filmada per Godard l'any 2002, quan tenia 72 anys.

Gaudiu-la.


3 comentaris:

  1. Certament film impactant. Per reveure'l i anar-hi pensant...sobretot el seu inici, amb una vida a la que li falta llum, és força revelador. Gràcies :) !

    ResponElimina
  2. Si algú vol saber per a què pot servir el silenci en el cinema, que escolti el silenci que va del minut 4:25 al 4:32 d'aquesta pel·lícula. És impressionant.

    ResponElimina
  3. Els instants que van des de tenir el puny tancat, a mostrar el palmell de la mà (a l’inrevés a vegades). Ho dones. Ho perds. T’ho guardes.

    M’agrada el blog. M’hi passaré sovint.

    Salut.

    ResponElimina