dilluns, 26 de setembre del 2011

"Los pasos dobles" d'Isaki Lacuesta


No és una pel·lícula senzilla el darrer film d'Isaki Lacuesta. No ho és, com a mínim, per al públic de masses. De fet, cap de les pel·lícules del director gironí ho és.

Al meu entendre, "Los pasos dobles" és un film que evidencia que el cinema, a més de ser un mitjà d'entreteniment, és, també, una disciplina artística. Fragments de la pel·lícula es podrien passar, perfectament, en sales de museus. I això s'accentua pel fet que es tracta d'un treball interdisciplinar que barreja, de principi a fi, cinema i pintura. És un film que ha d'interessar tant a amants del cinema com a amants de la pintura. Segur que més d'un pintor o pintora se sentirà identificat amb una escena en la qual un pintor intenta explicar perquè algú que pinta quadres té dret a guanyar-se la vida fent-ho.

La pel·lícula està plena d'escenes de gran bellesa i atracció: la misteriosa aparició nocturna d'una comunitat de negres albins al mig del desert; les dues escenes, gairebé consecuitves i simètriques, que mostren dos duels, un a través de la força i l'altre a través del ball; o la suggerent i extravagant escena d'amor homosexual entre un negre i un negre albí.

L'espai (una Àfrica inhòspita i desconeguda per nosaltres); la successió d'endevinalles misterioses que fan avançar els personatges; certs tocs d'humor surrealista; salts temporals i espacials; tot això dóna al film una expressió d'estranyesa atractiva.

No intenteu buscar-li un gènere. Podriem parlar d'aventures, de documental, de cinema etnogràfic, de western... Cinema, al cap i a la fi. Cinema, un cop més, suggerent, d'Isaki Lacuesta.

Nota de "Los pasos dobles": notable.

dimarts, 20 de setembre del 2011

Sèries: Luther


Nova sèrie per anotar: "Luther", de la BBC. Format anglès. És a dir, només 6 capítols. De moment se n'han emès dues temporades, però la tercera està en camí. La vaig descobrir dijous passat, i ahir a la nit ja n'havia consumit la primera temporada.

Es tracta d'un thriller policial sense concessions. Lluny de finals idíl·lics, les trames que segueixen les peripècies del policia John Luther, solen tenir girs i finals impactants. En un dels capítols, per a què us en feu una idea, al començament adverteixen que durant l'episodi es veuran imatges que podrien ferir la sensibilitat d'alguns espectadors.

És una sèrie de trames episòdiques dures i, certament, violentes, i d'una trama de continuïtat apassionant. És aquesta trama que teixeix els sis capítols, la que ens presenta el fons dels personatges principals. I, com a bona sèrie televisiva, són aquests personatges el que ens acaben enganxant. En aquest cas tenim dos personatges absolutament centrals: John Luther (interpretat per Idris Elba), un policia traumatitzat i profundament marcat per un fet que es veurà en la primera escena de la sèrie i pels seus problemes familiars. I Alice Morgan (Ruth Wilson), el personatge femení, que és tant fascinant com misteriós.

Com us deia, ahir a la nit vaig acabar la primera temporada. I després d'escenes de generació constant d'adrenalina, al darrer moment, John Luther ens diu: "And now what?". "Now what?". Doncs, evident: de cap a la segona temporada.




PD: Per cert, extraordinari el 4t capítol. Igual que a Misfits. Sembla que les sèries britàniques guarden els seus millors tresors per als quarts capítols.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Jordi Dauder

El millor homenatge que li podem fer al Jordi Dauder és veure'l, escoltar-lo i fer-li cas.



Vull que Zapatero no torni a dir mai més que és un home d'esquerres.
Vull que la capital d'Espanya es digui José Antonio Labordeta.
Vull que es proclami la 3ª República.
Vull que l'església es quedi al seu lloc i no en surti mai més.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada al silenci, i només al silenci.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a la música, i només a la música.
Vull que una setmana a l'any estigui dedicada a fer-se petons, i només a fer-se petons.
Vull una setmana de teatre gratuït a tots els barris i tots els llocs del món.
Vull que Pepe Rubianes tingui un teatre a Madrid.
Vull aprendre a dir "¡a la mierda!" a aquesta dreta de merda, com ho va fer José Antonio Labordeta.


Jordi Dauder

dilluns, 12 de setembre del 2011

"La piel que habito" de Pedro Almodóvar


Vaig anar al cinema amb el mal record de la darrera pel·lícula d'Almodóvar: "Los abrazos rotos". I en vaig sortir amb el convenciment que "La piel que habito" és un dels millors almodóvars que he vist.

Llegint crítiques i cròniques, pensava trobar-me amb una espècie de thriller psicològic (fins i tot en algun lloc vaig llegir que es tracta d'un thriller de ciència ficció). No ho és. És un Almodóvar diferent però, alhora, reconeixible. En tot cas, si l'haguéssim de classificar, jo diria que és un melodrama de suspens, amanit amb els tocs habituals del director manxec.

Aquests tocs almodovarians van des del protagonisme del vermell, el vermell passió; als personatges extrems i obsessius; al barroquisme no només estètic, sinó també en la forma de filmar; al predomini d'una banda sonora encertada que ajuda a la creació d'un determinat clima de suspens; o a l'ús, en dosis precises, de l'humor negre.

Parlant de l'humor negre, hi ha hagut cert debat sobre els riures que provoca en determinats moments la pel·lícula. Hi ha qui diu que la gent se'n riu de la pel·lícula. Hi ha qui diu que els riures responen a un alliberament de la tensió. Jo penso que ni una cosa ni l'altra. L'humor negre és aquell que es cola enmig de situacions dramàtiques i tenses. I, al meu entendre, això és el que aconsegueix Almodóvar. Inclosa la controvertida frase final.

No és una pel·lícula rodona. Té elements de guió gens creïbles. I, tot i que, el conjunt de la pel·lícula en si és poc creïble (no ho dic com a crítica), hi ha alguns excessos i alguns errors. Excessos i errors que poden venir donats per una possible necessitat del director d'exagerar el que són els seus trets distintius. Parlo, entre d'altres coses, de la connexió brasilera de la pel·lícula. Si l'heu vist, ja sabeu de què parlo. I si no, ja ho veureu.

Pel que fa a les interpretacions, Elena Anaya està a l'alçada. Amb Antonio Banderas jo tinc un problema: en general, no me'l crec. El paper que fa, per exemple, està fet a la mesura d'un actor com Eduard Fernández que, per cert, té un paper secundari en el film.

Sigui com sigui, i obviant les controvèrsies que habitualment envolten les pel·lícules d'Almodóvar, és una pel·lícula que s'ha de veure. Després agradarà o no. Però, com a mínim, és una pel·lícula que fa pensar. I això és de valorar.

Nota de "La piel que habito": notable.

diumenge, 11 de setembre del 2011

Sèries: Rubicon


Clar i directe per començar: "Rubicon", de la factoria de l'AMC, és de les millors sèries que he vist darrerament.

Centrada en temes de molta actualitat (i més avui, 10è aniversari de l'atemptat a les torres bessones de Nova York), "Rubicon" ens parla de conspiracions, de think tanks, d'Al Qaeda, de l'FBI i la CIA, de trèbols de quatre fulles, d'espionatge, de micros ocults, dels atemptats de l'11S de 2001 i, òbviament, de Nova York.

A diferència del que seria habitual en una sèrie d'aquesta temàtica, "Rubicon" és d'ambientació obscura. Com bé diu Jorge Carrión en el seu llibre (molt recomanable) "Teleshakespeare", si s'hagués de buscar referents cinematogràfics per a "Rubicón", no ens hauriem de dirigir cap a films com "Misión imposible", sinó que hauriem de posar els nostres ulls al cinema nord-americà dels anys 70 i a pel·lícules com "Todos los hombres del Presidente" o "Los tres días del cóndor".

Els espais són mínims. I tancats. Les ombres i penombres, constants. Els personatges no són herois. Són més aviat personatges derrotats, fracassats. M'ha vingut al cap, pensant en aquest caràcter pessimista que caracteritza la sèrie, un post que vaig escriure fa temps sobre l'existència d'un nou cinema nord-americà post 11S. "Rubicón" aniria en aquesta línia.

La solvència de "Rubicón" la dóna el seu guió, però també els seus personatges. Tant per la interpretació, com per la construcció que se'n fa. No són personatge planers, ni un. Tots tenen un rerefons que la sèrie, poc a poc i a compta gotes, va deixant anar.

Quin és el gran hàndicap de "Rubicon"? Senzill: la llei del mercat. Una audiència no suficent ha fet que l'AMC decidís no invertir més recursos en "Rubicon" i suspendre'n la programació. Amb només una temporada. Amb tot obert i tot per tancar. Una espècie de coitus interruptus similar al de "Carnivale" però, al meu entendre, menys justificable. "Rubicon", a diferència de "Carnivale", és una sèrie barata. Espais limitats, personatges limitats i absència d'efectes especials, no requereixen massa pressupost.

Així que, ja que parlem de teories conspiratives, us deixo anar aquí la meva, en forma de pregunta: fa gràcia al 'poder' nord-americà una sèrie que explicita que els nord-americans poden tenir el mal tant a fora com a dintre de casa? Aquí ho deixo.

Missatge final als amants de les sèries: malgrat aquest coitus interruptus, "Rubicon" s'ha de veure. De veritat.

dimarts, 30 d’agost del 2011

"Super 8" de J.J. Abrams



"Super 8" és una història mil vegades vista. Cap sorpresa especial. Res que no haguem vist abans. Però és un regal. És un regal sobretot per tota aquella gent que vam créixer amb pel·lícules com ET, Regreso al futuro, Los Goonies, Los exploradores o Cortocircuito.



Un cinema d'aventures, un cinema fantàstic, un cinema d'acció, un cinema trepidant, d'història poc complexa però de tensió permanent. I, això ho dic amb el pas dels anys i amb els coneixements adquirits, un cinema amb uns guions més que notables.



En aquesta ocasió, com en moltes de les pel·lícules esmentades, la interpretació dels protagonistes principals ratlla a una alçada molt destacable. I això, quan parlem d'actors i actrius que encara no estan ni a l'adolescència, encara fa més gràcia.



Per cert, abans he dit que cap sorpresa, però no és ben bé així. No us perdeu els títols de crèdit finals.



Nota de "Super 8": Aprovat alt



dimarts, 2 d’agost del 2011

Sèries: Bored to Death


Nova sèrie de la factoria HBO. Nova per mi, clar. Ja porten dues temporades i se'n prepara una tercera.

Bored to Death és una comèdia de format senzill. Amb 25 minuts cruspeixes cada capítol. És una llàstima que les qüestions econòmiques facin que les televisions exigeixin sèries de durada cada cop més llarga (la cosa aquí, a casa nostra, ja va cap als 70 minuts... un horror per als guionistes).

Sèrie sense pretensions, però d'humor intel·ligent. Cosa que s'agraeix. Tres són els personatges principals. Cadascun amb una personalitat ben diferent, i tots ells construits amb eficàcia. El personatge protagonista és interpretat per Jason Schartzman (nebot de Francis Ford Coppola i cosí de Sofia Coppola). És un d'aquells estranys casos que el seu aspecte físic lliga a la perfecció amb el personatge que interpreta. Si veieu la sèrie, sabreu de què parlo. L'acompanyen Zach Galifianakis (Resacón en Las Vegas) i un histriònic però encertadíssim Ted Danson (Cheers, Damages, Tres hombres y un biberón, etc).

El ganxo temàtic, és a dir, allò que fa engegar la sèrie: un escriptor en hores baixes (professionalment i personalment) decideix fer-se passar per investigador privat. A partir d'aquí se succeeixen les més diverses situacions que, com tota bona comèdia, en el fons són molt més dramàtiques que còmiques.

Una bona proposta per a passar una estona entretinguda.