"Còpia certificada" d'Abbas Kiarostami

"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.

Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.

Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.

Nota de "Còpia certificada": notable baix.

Estels que s'apaguen

Ja fa més de tres anys que escric amb assiduïtat sobre cinema en diversos espais d’internet. Intento escriure sobre pel·lícules, sobre actors, actrius, directors. Però sobretot sobre sentiments. Perquè al cap i a la fi, quin sentit té el cinema, i qualsevol altra disciplina artística, si no és capaç de generar sentiments?

Segurament el sentiment més difícil de suportar pel conjunt de la humanitat és el de la pèrdua de persones estimades, el de l’absència, el de la mort. Però aquest sentiment és, alhora, el que dóna més sentit a la vida. És el que la fa més valuosa. Aquestes línies, que no són més que simples reflexions sense cap valor, em vénen al cap perquè m’adono que, en aquests anys, he escrit molts articles de comiat de persones que han esdevingut mites del cinema. Comiats que, en certa manera, deixen orfe el setè art. Estels que s’apaguen. El darrer ha estat Luis García Berlanga. Però la llista dels darrers anys és llarga. Llarguíssima. Paul Newman, Ingmar Bergman, Fernando Fernán Gómez, Tony Curtis, Arthur Penn, Claude Chabrol, Dennis Hoper, Michelangelo Antonioni… I podriem continuar.

Un té la sensació que els grans ens deixen. I que després dels grans hi ha un buit. Però és, de ben segur, una sensació injusta. Perquè darrera dels grans, per què no?, en poden venir de més grans. Isaac Newton deia que si ell havia vist més lluny que la resta era perquè havia pogut pujar a esquenes de gegants. I des de dalt de l’esquena d’un gegant la vista arriba molt, molt més lluny.

Als amants del cinema, doncs, només ens cal esperar que hi hagi algú que estigui pujant a les esquenes d’aquests gegants, d’aquests estels que s’estan apagant. Si algú hi arriba estarem d’enhorabona. I, això sí, mentre esperem que algú hi arribi, podem continuar gaudint d’un dels elements màgics del cinema: podem continuar gaudint de la luminositat dels estels, fins i tot quan s’han apagat.

Article publicat a cinergia.cat

Frases (5): La Història i la vida

Bones frases no fan un bon guió. Però hi ajuden.

"La Historia pasa muy lenta, y la vida muy rápida"

"Aita" de José María de Orbe

"Aita" de José María de Orbe

"Aita" és un exercici cinematogràfic engrescador. Una d'aquelles pel·lícules arriscades que mereixen ser vistes, ser analitzades i ser valorades. Lamentablement la cosa mediàtica actual no sol apostar per iniciatives novedoses que trenquin amb el que està comercialment establert. I el resultat és evident: dia de l'espectador, a les 19:25h., a un cinema de la Rambla de Catalunya de Barcelona, 5 persones a la sala. Això que us heu perdut.

Tampoc us enganyaré. Si sou de tendència a badallar amb els plans fixos més o menys llargs; si us alteren els nervis els silencis prolongats; si trobeu banals les converses sobre la quotidianitat; si penseu que una habitació buida és només una habitació buida; millor que no feu l'esforç.

Però la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber valorar que si un pla és fixe i llarg és perquè el que vol transmetre s'ha de transmetre amb un pla fixe i llarg i no d'una altra manera; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en saber veure que els silencis molts cops diuen més que les paraules; la gràcia d'aquesta pel·lícula està en intuïr la profundíssima profunditat que poden tenir les quotidianíssimes converses quotidianes; la gràcia d'aquesta pel·lícula és percebre que un espai, una habitació buida, pot convertir-se en un personatge més que mereixeria sortir en els títols de crèdit.

Amb les reflexions i sentiments a l'entorn de la mort com a teló de fons, com a absència present en tot moment, "Aita" és una barreja de tradició i modernitat. Tradició per l'espai i els personatges: un antic casalot d'una zona rural d'Euskadi en la qual només hi viu un veterà i ateu vigilant que rep asiduament la visita d'un amic capellà. I modernitat per la forma: des dels silencis i plans ja comentats, fins als moments que voregen el vídeo-art o el format quasi-documental.

Atenció amb la bellesa pictòrica de gairebé tots els plans de la pel·lícula. De fet, el director José María de Orbe, diu en un article publicat per Cahiers du Cinema que "a més dels antecedents cinematogràfiques més evidents, m'interessaven altres referents en les arts plàstiques, com és la desocupació de l'espai de les escultures de Jorge Oteiza, en les quals el buit és el protagonista absolut de les formes, i la plenitut i l'emoció de les teles del pintor Mark Rothko".

En fi, que espero que us decidiu a trencar aquesta barrera que ens imposen davant de propostes agosarades i feu el pas de valorar aquestes apostes.

Nota de "Aita": notable

Ens deixa Berlanga, ens queda el seu cinema

I escenes memorables com aquesta:

Al final de l'escapada

Una de les meves pel·lícules preferides és "Al final de l'escapada" de Jean-Luc Godard.

Un dels personatges que més m'ha impressionat dels que he conegut fins ara ha estat en Miguel Núñez, mort aviat farà dos anys.

Per això espero amb impaciència l'estrena del documental d'Albert Solé que, després de retratar la vida i la lluita del seu pare contra la dictadura i contra l'Alzheimer, ha decidit rodar un film sobre la vida i lluites de Miguel Núñez. L'última lluita, la lluita per una mort digna. Al final de l'escapada.

Confesso que aquest tràiler, a part de posar-me la pell de gallina, em fa caure alguna llàgrima.

"The social network" de David Fincher

"The social Network" serà, segurament, un dels fenòmens cinematogràfics de la temporada. Un film que, aparentment, tracta sobre una xarxa social com Facebook que té enganxats a 500 milions de persones és garantia d'èxit. Però, paradoxalment, el darrer film de David Fincher no és una pel·lícula sobre Facebook. Diria que ni tansols és un film sobre les xarxes socials. Personalment crec que és una pel·lícula destinada a fer pensar en una determinada cultura de la competititvitat i de l'acceleració (i veureu que em faré pesat amb aquest terme) a la qual segurament la societat actual ens està duent. Afortunadament, però, Fincher ens exposa aquestes qüestions sense fer-ho de manera alliçonadora i paternalista.

Des del punt de vista formal és una pel·lícula accelerada des de la primera escena (escena que, per cert, si veus la pel·lícula en versió original, t'agafa a contrapeu per la velocitat dels diàlegs i t'obliga a posar tots els sentits en la pantalla, sobretot si no domines del tot l'anglès). I és que, com dic, els diàlegs són accelerats, com ho és el muntatge (fins i tot hi ha alguna elipsi temporal que per l'acceleració no acaba de quedar clara) o la música, que també fa provocar la sensació que la pel·lícula va a un ritme molt picat.

Però, malgrat que aquesta acceleració en alguns moments pugui provocar fins i tot certa incomoditat a l'espectador, el cert és que l'acceleració quadra molt amb l'acceleració i el creixement exponencial, brutal, del fenomen protagonista de la pel·lícual i del tipus de "cultura" que aquesta ens vol retratar.

La sensació és que, si bé no es tracta d'una pel·lícula rodona del tot, sí que estem davant d'un film pensat de forma detallada. Dues escenes exemple del que vull dir: una escena d'una competició de rem entre universitats en la qual la música d'Edward Grieg (passada per la necessària transformació electrònica) n'és la protagonista. Es tracta d'una música que comença a un ritme i volum sostingut i que acaba amb ritme accelerat i amb una explosió sonora final que bé podria ser un mirall del que exposa el film.

I una altra escena, que en realitat en són dues: la primera escena caracteritzada per un diàleg de ritme vertiginós, marejant, entre Mark Zuckerberg (el creador de Facebook) i la seva nòvia, acaba amb una frase d'aquesta darrera dirigida a Zuckerberg, que és més o menys aquesta: "Et penses que no agrades a les noies perquè ets un freaky, però no és cert. No els agrades perquè ets un gilipolles". I, en la darrera escena de la pel·lícula, una altra noia li diu alguna cosa com: "Mark, no ets gilipolles. Simplement t'esforces molt en aconseguir ser-ho". És a dir que Fincher fa un intent de tancar el cercle de la pel·lícula unint la primera amb la darrera escena. Per cert, si comparem el ritme i la velocitat dels diàlegs d'aquestes dues escenes (acceleradíssims en la primera escena i pausats en la darrera), i si comparem els espais on es duen a terme aquestes escenes (una en un bar ple de gent jove i ple de soroll, i l'altra en un despatx diàfan, silenciós i amb només dues persones), ens adonarem que Fincher fa un retrat brillant de l'evolució del personatge principal de la pel·lícula.

"The social network" és una pel·lícula que agradarà o no, però que, certament, té un interès evident. Per tant, és recomanable anar a veure-la.

Nota de "The social Network": notable baix.