Imatges: Massina, Méliès, mites del cinema

33 anys sense Groucho

La meva passió del cinema ve de lluny, de molt lluny. Però si he de situar un dels primers records que tinc a l'entorn del Setè Art, me'n vaig a fa... molts anys. A Cerdanyola. Una sessió doble de molt bon cinema que s'oferia al Casal Parroquial. Ja us dic, fa molts anys. Potser jo en tenia cinc o sis. No ho sé.

Les dues pel·lícules que passaven aquell dia (segurament un dissabte) eren "El golpe" i "Sopa de ganso". Així que us podeu imaginar que la meva mitificació cinematogràfica s'inicia amb personatges com Paul Newman i els germans Marx, amb Groucho Marx al capdavant.

Precisament ahir va fer 33 anys de la mort de Groucho. Aquest geni de la comèdia. Inimitable i insubstituïble. Us deixo, per a què en gaudiu, un fragment de "Sopa de ganso".



Post publicat a Cinergia.net

"Inception" de Christopher Nolan

Igual que quan vaig fer el post de "Nothing personal" vaig comentar que aquella pel·lícula és un exemple del cinema que més m'interessa actualment, ara he de començar dient que "Inception" forma part d'un gènere cinematogràfic que no és el que més m'interessa ni m'agrada.

Dit això, crec que la darrera pel·lícula de Christopher Nolan és un espectacle, en el sentit més literal de la paraula. I això ni és bo, ni és dolent. El torrent d'imatges, els efectes visuals, el so, són espectaculars. Això és indubtable.

De totes maneres a mi, personalment, la pel·lícula em coixeja força.

Crec que, d'entrada, té un plantejament interessant. Tot i que els arguments amb salts temporals o, com és el cas, amb salts d'espais reals a espais virtuals, no són ja originals, l'inici del film de Nolan a mi em va semblar atractiu. Ara bé, vaig sortir amb la sensació que a la pel·lícula li sobraven ben bé 45 dels 150 minuts de metratge (cosa que, per cert, ja em va passar amb "El caballero oscuro", del mateix director).

Per on em coixeja, no ho sé ben bé. Però sí que assenyalaria algun dubte concret:

- D'entrada, en general, em generen dubtes els guions amb múltiples línies temporals. En aquest cas no són línies temporals, sinó que són línies que fan referència a la realitat o als somnis. El tram final de la pel·lícula arriba a barrejar crec que fins cinc espais diferents. Sempre he cregut que tal nivell de complexitat pot amagar, en realitat, dèficits de l'estructura del guió. No sé si és el cas.

- Una altra qüestió que em vaig plantejar en sortir del cinema és si aquesta pel·lícula s'aguantaria sense les persecucions, explosions, sense edificis que cauen o ciutats que es dobleguen. És a dir, sense eles efectes especials, la pel·lícula tindria interès?

- I també vaig sortir amb la sensació que els personatges no estaven prou explotats del tot. I ha un "heroi" clar, però que no evoluciona massa durant la pel·lícula. I, en realitat, no hi ha cap "anti-heroi" definit. Això, unit a que la resta de personatges tampoc acaben de destacar en excés, a mi em va provocar tenir una distància excessiva amb la pel·lícula.

Dit tot això, em veig incapaç de posar-li una nota a la pel·lícula.

De Gregory Peck a Julia Roberts o la devaluació d'un premi

Ahir es va saber que enguany Julia Roberts serà guardonada amb el premi Donòstia. Aquest és un guardó que s'atorga durant el Festival de Cinema de Sant Sebastià, i que té un caràcter honorífic. Quan vaig sentir la notícia, sincerament, em vaig sorprendre i vaig pensar immediatament que aquest guardó s'estava devaluant.

Per donar-li el benefici del dubte vaig voler repassar, d'una banda, la filmografia de Julia Roberts i, de l'altra, el llistat de guardonats amb aquest premi honorífic.

El repàs de la filmografia de Roberts va servir per a confirmar el meu escepticisme. No crec que cap de les pel·lícules que ha interpretat fins ara passi a la història del cinema per qüestions cinematogràfiques. En tot cas, sí que hi passaran (el cas de "Pretty woman" és el més evident) per qüestions comercials, que no crec que siguin l'objecte d'un guardó honorífic com aquest.

El palmarès d'actors i actrius que han rebut aquest premi consolida, encara més, la teoria de la devaluació del guardó. Els noms dels vuit primers premiats (el premi es va instaurar l'any 1986), no deixen lloc a dubtes: Gregory Peck, Glenn Ford, Vittorio Gassman, Bette Davis, Claudette Colbert, Anthony Perkins, Lauren Bacall i Robert Mitchum. Res a veure amb Julia Roberts.

Cert és que en el seu origen aquest premi es va instaurar amb l'objectiu principal d'atraure estrelles al festival de cinema i, per tant, per donar-li una major projecció internacional. Però no és menys cert que, pels guardonats que he citat anteriorment, als principis es conjuntava el glamour de les estrelles premiades amb el seu indubtable valor com a actors o actrius. El cas de la Roberts, al meu entendre, és queda només amb el glamour i el negoci.

D'altra banda, potser ens hauriem de plantejar a quina edat algú mereix rebre un guardó honorífic per la seva carrera. Gregory Peck va rebre aquest premi als 70 anys. Glenn Ford als 71, Vittorio Gassman als 66, Bette Davis als 81, Claudette Colbert als 87, Anthony Perkins als 59, Lauren Bacall als 68, Robert Mitchum als 76. Més recentment, Liv Ullmann el va rebre als 69 anys i Max von Sydow als 77. Julia Roberts el rebrà als 43.

Que no es vegi aquest post com un escrit contra Julia Roberts (no em sembla una mala actriu, sinó una més entre les actrius que passaran per la història del cinema sense deixar una petjada especial per la seva interpretació). El que he escrit sobre la Roberts serveix igualment per Antonio Banderas, que va ser premiat amb aquest mateix guardó fa dos anys, o per Matt Dillon que el va rebre el 2006. Aquest post s'ha de veure com una mostra de l'escepticisme que, aquests darrers anys, m'està generant un dels premis principals d'un dels festivals de cinema de més prestigi mundial.

"Nothing personal" d'Urszula Antoniak

Acabo de llegir a la revista Cahiers du Cinema una crítica no massa bona de "Nothing personal" de la directora polonesa Urszula Antoniak. Diu, en aquesta revista, Carlos Reviriego, que aquest film "lastra un cierto hermetismo, un tono monocorde y previsible. Con todos sus esfuerzos, no logra encontrar la forma de romper la cáscara y salir a la vida".

Doncs bé, jo us diré que "Nothing personal" és una de les millors pel·lícules que he vist aquest any. I representa, a més, el tipus de cinema que més m'atrau i m'interessa en l'actualitat. Un cinema que no necessiti molts personatges (en aquest cas dos) per a desenvolupar una història interessant; un cinema que no necessiti del diàleg (el mínim necessari) per a mostrar a fons els sentiments que vol expressar; un cinema que no necessiti la submissió a determinades tendències (val igual un pla llarg estàtic que un pla càmera en mà) per a ser valorat.

Pocs diàlegs; plans estàtics; inhòspits però atractius paisatges d'Irlanda; i dos personatges que estan de tornada de tot, malgrat que una té una vida pel davant i l'altre la té ja gairebé tota al darrera. Se m'acudeixen pocs elements millors per a parlar de la soledat.

Nota de "Nothing personal": notable

"Madres e hijas" de Rodrigo García

Rodrigo García és un cineasta colombià. Va començar la seva carrera com a director de fotografia, ha fet de guionista i també de director. És, doncs, un director que ha tocat diverses facetes del cinema. I això sempre és positiu perquè a l'hora de dirigir pot tenir una visió molt més global de la seva feina.

Ha dirigit pel·lícules com "Nueve vidas", algun capítol de la sèrie "Los Soprano" i gairebé tota la primera temporada de la sèrie "In treatment", una gran sèrie. De fet, "Madres e hijas" vindria a ser una espècie d'"In treatment" fet pel·lícula, però sense psicòleg pel mig.

Hi ha qui pot pensar que la trama d'aquesta pel·lícula és més pròpia d'una sèrie televisiva que d'un llargmetratge cinematogràfic. Hi ha qui pot pensar, i de fet així ho he llegit, que no és un film de pes. Jo no ho crec així. Es tracta d'una història coral, emotiva (potser amb moments de massa llàgrima fàcil), però ben resolta. I, certament, no és senzill resoldre bé una trama en la qual s'hi barregen tres històries diferents que acaben confluint en una de sola.

Es tracta d'una pel·lícula que busca més endinsar-se en el fons dels personatges (tots femenins), en les seves motivacions internes, en les seves contradiccions, que no pas en qüestions formals cinematogràfiques. És per això que, possiblement no ens trobem, des del punt de vista formal, davant d'una gran pel·lícula. Però sí que ens trobem, des del punt de vista del guió i de la història plantejada, davant d'un film molt més que acceptable (sobretot si tenim en compte que aquest any és un any en el qual les bones pel·lícules, lamentablement, escassegen força).

Nota de "Madres e hijas": Notable baix

Sempre dius la veritat?

- Sempre dius la veritat?

- És més fàcil de recordar.

(extret de "Mares i filles" de Rodrigo García)