"Còpia certificada" és una pel·lícula peculiar. D'entrada és de valorar que, novament, ens trobem davant d'un film que aborda la relació directa que tenen les diferents disciplines artístiques. En aquest cas ens planteja, en format cinema, un debat centrat en la pintura però que, en realitat, també podria ser extensible a qualsevol altre àmbit artístic: el valor, o no, de les obres artístiques que, lluny de ser les originals, en són còpies idèntiques.
Des del punt de vista del guió, l'encert és que aquest debat el trasllada a l'essència de la pròpia realitat i a les pròpies relacions humanes. I és que el títol de la pel·lícula, "Còpia certificada", no fa referència només al debat artístic que he citat, sinó que és un joc de paraules aplicable, també, a la realitat que viuen la parella protagonista de la pel·lícula. Són qui semblen ser? Són una còpia? És un joc interessant al qual ens aboca Abbas Kiarostami, i que ens fa dubtar si estem davant d'una parella, de diferents parelles, de realitats, de còpies... Un joc que, ni el propi director, ens vol acabar de resoldre.
Interessants interpretacions, espais molt definitoris del que estan vivint els protagonistes, girs de guió que fan sòlida una estructura narrativa aparentment complicada i escenes de les que es recorden, donen potència a aquest film.
Nota de "Còpia certificada": notable baix.
Arrive al teu blog per Mònica(Parlem una mica de cinema?).
ResponEliminaLa veritat es que esta peli em va deixar un poquet confusa,no sabia si estava davant d´una parella,o d´un par d´amics que havien estat junt alguna vegada.Les interpretacions em van agradar,però m´haguera agradat un poc més de concreció al contingut.
Per lo demés, un plaer descobrir el teu blog:)
Nice site, nice and easy on the eyes and great content too.
ResponEliminaLa tinc pendent! Una abraçada.
ResponEliminaBenvinguda a La Llanterna Màgica, Troyana.
ResponEliminaJo crec que el bo que té aquesta pel·lícula és aquest desconcert que provoca. De fet jo vaig sortir del cinema sense saber si m'havia agradat o no. I m'ha anat agradant més a mesura que hi he anat pensant.
Ara donaré un tomb pel teu bloc.
Jordi, si la veus, ja explicaràs què et sembla.
Jo també vaig sortir del cinema amb una sensació indefinida, però com tu em va anar agradant a mesura que l'anava paint. Amb la perspectiva vaig anar situant l'argument i el joc que fa el director de realitats, de suposicions, de jocs que qüestionen què és la veritable realitat i què és una còpia. Els protagonistes poden reviure sentiments posant-los en escena i vivint-los encara que la situació "original" no fos viscuda amb la persona que hi ha al davant en aquell moment. Que els protagonistes no es coneguin no treu que puguin deixar anar i sentir les sensacions que les relacions viscudes els han proporcionat i que en puguin fer una catarsi o que puguin fer-ne projeccions.
ResponEliminaUna abraçada!
this post is very usefull thx!
ResponEliminaL'acabo de veure i no li he trobat massa lògica. Entenc això de la còpia, però m'ha semblat una peli pedant com poques. Ben interpretada, però sense cap ni peus. Vol ser filosòfica, però es queda a mig camí. A més, un cop vista tota, fas marxa enrere i, des del meu punt de vista, no te massa sentit. Suposo que es volen reinventar un i altre cop i, per això, al començament sembla que ni es coneguin. I el paper del nen, en tot aquest affaire? Res, que no m'ha convençut. Salut!
ResponElimina