"13 Tzameti" de Géla Babluani

Una amiga em va recomanar "13 Tzameti" de Géla Babluani. He de reconèixer que no havia sentit a parlar ni de la pel·lícula, ni d'aquest director franco-georgià. Ahir a la nit em vaig decidir a veure-la. I ha estat una sorpresa agradable.

La pel·lícula no ho és gens, d'agradable. Més aviat al contrari. Però està filmada amb un estil i uns recursos que, des del principi, enganxen l'espectador pel to de misteri i estranyesa general que sobrevolen el film.

D'entrada hi destaquen, des dels títols de crèdit, dos elements que influenciaran tota la pel·lícula: la fotografia en blanc i negre, i una música i un so molt expressius. Durant els 87 minuts que dura la pel·lícula sentim un so de fons que en algun moment pot, fins i tot, arribar a ser molest, però que ajuda a introduir-te al món estrany, sense valors, al qual el director ens condueix.

Des del punt de vista narratiu hi ha un element que a mi m'interessa particularment: fins ben bé els 35 o 40 minuts de film, és impossible saber de què va la pel·lícula. Això en un film de relativa curta durada, és especialment arriscat perquè l'espectador pot arribar a perdre l'interès. No és el cas. A més, el gir que dóna el film quan saps de què va és tant bèstia, que just llavors ja no et desenganxes. L'únic però que li veig és que aquest gir tant potent és resolt de manera menys potent. És a dir, Babluani et situa en una situació absolutament imprevisible i, en canvi, la resolució final de la pel·lícula és força previsible.

No obstant això, mentre estava veient el film vaig tenir la sensació d'estar veient un Michael Haneke afrancesat, i això ja diu prou de la pel·lícula.