Més sobre "The turin horse" o com fer avançar el cinema

Reflexionant aquests dies sobre "The turin horse", pensava que el cinema es pot dividir en pel·lícules clàssiques (un grapat), pel·lícules bones (dos o tres grapats) i pel·lícules no tant bones o directament dolentes (molts grapats). Però després hi ha un altre tipus de pel·lícules. Pel·lícules que juguen en una altra categoria. Films que no es poden comparar amb la resta. Perquè són incomparables. No tant en el fons (el fons de les pel·lícules, com de la literatura o qualsevol altra disciplina artística, no té cap secret des dels clàssics grecs), com en la forma.

Són pel·lícules que no triomfen a la taquilla, que pràcticament ni es mencionen en els grans mitjans de comunicació, que ni els cinemes de pel·lícules d'autor s'atreveixen a programar (i, si ho fan, ho fan per una o dues setmanes).

Però, alhora, són films que, pel seu risc i per la seva innovació, fan avançar al cinema. Encara que, en el seu moment, no vegin reconegut el seu valor dintre del mercat cinematogràfic.

Per a què us feu una idea del que vull dir. Jo sóc incondicinal del cinema de Clint Eastwood. Em va encantar, també, per exemple, "The artist". Però què aporten de nou els films d'Eastwood? Què aportava de nou "The artist"? Res. Clint Eastwood és la 'reencarnació' del cinema clàssic dels anys 30-50. I "The artist" és un exercici de nostàlgia respecte el cinema dels anys 20. Però, més enllà d'això, pel cinema no suposen cap avenç significatiu.

En canvi, veus "The turin horse" de Béla Tarr i penses, "això és una altra història, això juga en una altra categoria". No serà mai un clàssic, no serà un èxit de públic, però és cinema, cinema. És, com la majoria de la filmografia de Tarr (com la de Tarkovski, com la de Godard, com la de Sokurov , etc.), una filomgrafia que aspira a anar més enllà del que tradicionalment ens aporta el cinema. Una filmografia que reflexiona sobre el propi cinema, sobre la historia, sobre la societat, sobre l'encaix del cinema en tot aquest univers. I ho fa a través de formes innovadores però que, alhora, són molt més reals que les formes del cinema majoritari. Si una dona està dos minuts mirant a l'horitzó a través de la finestra, per què hem d'estalviar ni un segon de la seva acció?

Martin Scorsese deia que els grans avenços del cinema es van produir ens els seus primers vint anys de vida. I això, tècnicament, és cert. El cinema actual, de format clàssic, respon als avenços aportats per gent com Méliès, Edwin S. Porter i, bàsicament, David W. Griffith. I des de llavors, tècnicament (que no tecnològicament), poc més ha avançat el cinema.

És per això que hem de valorar molt les apostes arriscades. Les que van fer en el seu dia cineastes com Murnau, Rossellini o Godard (per no parlar d'altres extrems com Michael Snow o Jonas Mekas), i les que fan ara directors com Béla Tarr. Sense aquestes apostes el cinema, no només no avançarà sinó que s'instal·larà, com ja passa amb films com els d'Eastwood (i insisteixo: en sóc fan aboslut), en aquella posició vital melancònica que ens diu que tot temps passat va ser millor.

(Us recomano aquest breu reportatge de TV3 sobre "The turin horse").