"Un dios salvaje" de Roman Polanski

"Un dios salvaje" és una pel·lícula petita, però remarcable.

A diferència del que comentava amb "The artist", a "Un dios salvaje" és essencial el diàleg. Segurament una de les principals diferències entre el llenguatge teatral i el cinematogràfic, és la gran trascendència que té el diàleg en el teatre. I, en aquest sentit, es nota que l'origen de "Un dios salvaje" és una obra de teatre. Com ja s'ha dit en moltes ocasions i com molta gent ja ha escrit en altres llocs, la darrera pel·lícula de Polanski és gairebé una obra de teatre filmada. I això, en la meva opinió, em fa destacar dues qüestions.

En primer lloc, la tasca de direcció. El fet de filmar-se gairebé a temps real (l'acció no dura massa més que els 110 minuts de film) i pràcticament en un sol espai, fa que la feina de direcció "coreògrafa" d'actors i actrius sigui essencial. I, el cert, és que un surt de la sala de cinema amb la sensació que tot està quadrat. Ritme, moviments dels actors i actrius, girs dramàtics, etc.

I, en segon lloc, la interpretació dels protagonistes. En la meva opinió destaca sobre la resta, com ja va fer-ho a "Malditos bastardos", Christoph Waltz. La resta de repartiment (Jodie Foster, Kate Winslet i John C. Reilly) no desentonen, però no arriben al nivell de Waltz.

A nivell de guió (o de dramatúrgia), és destacable un fet: com una acció relativament insignificant (l'agressió d'un nen a un altre que es produeix en la primera escena), serveix per arrencar tota una trama, encendre una metxa i enfrontar els quatre personatge principals, fent-los treure totes les misèries i conflictes interns. És un exemple de bona escriptura, de bon guió que, a través d'un fet que no té cap trascendència, acaba plantejant molts dels dilemes de la societat actual.

Nota de "Un dios salvaje": notable baix.