El cinema invisible

La revista Cahiers du Cinema d'aquest mes fa una reflexió interessant sobre el que considera el "cinema invisible".

Es tracta d'una sèrie de pel·lícules la majoria d'elles de qualitat notable, realitzades per directors amb renom i amb bon currículum, i que s'han estrenat o estan a punt d'estrenar-se als cinemes de ciutats com Roma, Londres o París però que, en canvi, no s'han estrenat ni s'estrenaran a les sales de Madrid o Barcelona. I no ho faran per una simple decisió comercial.

És a dir, en matèria de distribució de bon cinema, Itàlia, França o la Gran Bretanya ens passen la mà per la cara per qüestions purament comercials. La qual cosa vol dir que aquests països van unes quantes passes per davant nostre pel que fa a la difussió de la cultura. O és que el cinema ja no el considerem cultura?

Per a què us feu una idea de la dimensió del cinema invisible a casa nostra, us menciono alguns dels directors que no hem pogut o no podrem veure en les nostres pantalles: Nanni Moretti ("Il Caimano", 2006), Chris Marker ("Chats perchés", 2004), Manoel de Oliveira ("Cristóvao Colombo. O enigma", 2007), Abel Ferrara ("Go go tales", 2007), Chantal Akerman ("Là-bas", 2006), Martin Scorsese ("Il mio viaggio in Italia", 2001), Wang Kar-wai ("My Blueberry Nights", 2007), Gus van Sant ("Paranoid park", 2007), Philippe Garrel ("Sauvage innocence", 2001), Alexander Sokurov ("The sun", 2005), Francis Ford Coppola ("Youth without youth", 2007).

Aquests films (i molts d'altres) invisibles només podran ser visibles en festivals, a la xarxa i, si hi ha sort, en algunes edicions de dvd.