Estels que s'apaguen

Ja fa més de tres anys que escric amb assiduïtat sobre cinema en diversos espais d’internet. Intento escriure sobre pel·lícules, sobre actors, actrius, directors. Però sobretot sobre sentiments. Perquè al cap i a la fi, quin sentit té el cinema, i qualsevol altra disciplina artística, si no és capaç de generar sentiments?

Segurament el sentiment més difícil de suportar pel conjunt de la humanitat és el de la pèrdua de persones estimades, el de l’absència, el de la mort. Però aquest sentiment és, alhora, el que dóna més sentit a la vida. És el que la fa més valuosa. Aquestes línies, que no són més que simples reflexions sense cap valor, em vénen al cap perquè m’adono que, en aquests anys, he escrit molts articles de comiat de persones que han esdevingut mites del cinema. Comiats que, en certa manera, deixen orfe el setè art. Estels que s’apaguen. El darrer ha estat Luis García Berlanga. Però la llista dels darrers anys és llarga. Llarguíssima. Paul Newman, Ingmar Bergman, Fernando Fernán Gómez, Tony Curtis, Arthur Penn, Claude Chabrol, Dennis Hoper, Michelangelo Antonioni… I podriem continuar.

Un té la sensació que els grans ens deixen. I que després dels grans hi ha un buit. Però és, de ben segur, una sensació injusta. Perquè darrera dels grans, per què no?, en poden venir de més grans. Isaac Newton deia que si ell havia vist més lluny que la resta era perquè havia pogut pujar a esquenes de gegants. I des de dalt de l’esquena d’un gegant la vista arriba molt, molt més lluny.

Als amants del cinema, doncs, només ens cal esperar que hi hagi algú que estigui pujant a les esquenes d’aquests gegants, d’aquests estels que s’estan apagant. Si algú hi arriba estarem d’enhorabona. I, això sí, mentre esperem que algú hi arribi, podem continuar gaudint d’un dels elements màgics del cinema: podem continuar gaudint de la luminositat dels estels, fins i tot quan s’han apagat.

Article publicat a cinergia.cat