De tant en tan cal fer un retorn al passat per entendre i valorar el cinema actual. Jacques Tourneur és un dels directors que no ens hem de deixar perdre. Capaç de fer algunes de les primeres obres mestres del cinema de terror ("Cat people", "I walked with a zombie" o "The leopard man"), però també un dels grans clàssics del cinema negre ("Out of the past") així com introduccions al món del western ("Wichita") o a la comèdia ("The comedy of the terrors"). I tot amb un to i un esperit de pel·lícules de Sèrie B que esdevenen un dels seus segells més característics.
Vista 70 anys després, "Cat people" ("La mujer pantera") pot arribar a fer aixecar algun somriure i a dir allò de "aquesta pel·lícula no ha superat el pas del temps". Però si et deixes introduir en l'atmosfera proposada per Tourneur, acabes reconeixent i valorant aquest film com una fita dels inicis del cinema de terror. Un terror subtil, no explícit. El que ara anomenariem thriller psicològic. Perquè més enllà de les escenes de terror (que s'insinuen, més que no es veuen), "Cat people" és una pel·lícula de pors internes, de personatges, d'amors impossibles, i que conserva algunes escenes que, de ben segur, van servir d'inspiració per les pel·lícules del gènere de terror que es van anar firmant després d'aquest film de 1942.
Aquí va un post, dos mesos després del darrer, per comentar, breument, les pel·lícules que he vist aquestes darreres setmanes. Dir abans, que he decidit deixar de puntuar les pel·lícules que veig. Em començava a semblar massa pretensiós dir que una pel·lícula era notable, aprovada o suspesa. Així que substituiré aquesa puntuació per una nota a peu de post.
The Master (Paul Thomas Anderson, EEUU, 2012)
Es tracta d'una de les grans pel·lícules de l'any. Un film d'interès cinematogràfic, però també històric. Situada a finals de la Segona Guerra Mundial, ens explica el naixement de l'església de la cienciologia i, paral·lelament, els debastadors efectes que aquell conflicte bèl·lic va produir, no tant a un país, com als milers de soldats que van ser enviats a combatre, cos a cos, lluny de casa seva i de la seva gent. La pel·lícula, d'una durada potser excessiva, suposa una dissecció minuciosa i molt ben treballada dels personatges protagonistes, dels seus traumes i de la seva evolució interna. Les interpretacions brillants, accentuen el valor del film.
Nota a peu de post: Recomanable per amants del cinema en general i per persones interessades en la història dels Estats Units de la post II Guerra Mundial. Recomanable veure-la havent dormit bé.
Mamá (Andrés Muschietti, Espanya / Canadà, 2012)
Mamá és una pel·lícula convencional del gènere del terror. Convencional en el més ampli sentit de la paraula, perquè planteja (poca cosa més que) les convencions bàsiques d'aquest tipus de films: mort, ensurts, aparicions, espais foscos, so inquietant, girs (en aquest cas poc) sorprenents. I poca cosa més.
Nota a peu de post: recomanable per fans del gènere de terror que estiguin disposats a veure un film sense massa sorpreses, però sí amb uns quants ensurts. Cinema de crispetes.
La banda Picasso (Fernando Colomo, Espanya, 2012)
La banda Picasso és un film que es queda a mitges. Planteja elements del cinema d'autor, elements de la comèdia, elements del thriller, però un surt del cinema amb la sensació que no acaba sent ni una cosa ni l'altra. Els punts de partida són tots molt interessants: la vida bohèmia del Paris de principis del segle XX, la desaparició de la Gioconda, i els avatars d'artistes del nivell de Pablo Picasso o Guillaume Apollinaire. Però el desenvolupament de la història es perd sense acabar d'aprofitar els recursos que planteja inicialment.
Nota a peu de post: es deixa veure, però és inevitable sortir del cinema amb la sensació que podia haver estat força millor.
Gangster squad (Ruben Fleischer, EEUU, 2012)
Pel·lícula amb un repartiment de luxe: Josh Brolin, Ryan Gosling, Sean Penn, Emma Stone, Nick Nolte. Potser el problema del film és que és millor el repartiment que el resultat final de la pel·lícula. Tot i això, Gangster squad presenta els ingredients clàssics i necessaris del cinema negre: policies, gàngsters, violència, femme fatale, etc. I tot embolcallat amb una estètica molt propera al còmic. No vaig poder evitar, per exemple, recordar Dick Tracy (Warren Beatty, 1990). Les referències a estrelles del cinema com Lauren Bacall, la cançó Amado mío que sona en un moment de la pel·lícula i altres detalls més subtils, fan pensar en una espècie d'homenatge al cinema clàssic nord-americà que tantes grans pel·lícules d'aquest gènere va produir.
Nota a peu de post: amants del cinema de gàngsters, ho passareu bé.
Amor (Michael Haneke, Àustria, 2012)
Paraules majors. Com gairebé sempre que parlem de Haneke. Una pel·lícula de múltiples sensacions. I tot a l'entorn de la vellesa, de la mort, de la malaltia, de l'amor, amb silencis, espais buits, espais tancats i interpretacions extraordinàries. Un té la sensació davant d'aquest film (com també la va tenir davant La cinta blanca del mateix Haneke), que res és sobrer. Cap escena sobra, cap dels pocs diàlegs és superflu, cap de les coses que el director ens vol transmetre a través dels seus personatges és perquè si. Tot té un significat. Encara que films com Funny games semblin desmentir-ho, tota la filmografia de Haneke té un profund sentit humanista. Amor, però, sembla la més humana i càlidament freda de les seves pel·lícules.
Nota a peu de post: Imprescindible. Sense més.
Django unchained (Quentin Tarantino, EEUU, 2012)
Hi ha directors a qui se'ls permeten unes llicències que no se'ls permeten a ningú més. L'exemple més evident és Tarantino, capaç de fer pel·lícules farcides d'autèntiques horterades i que, automàticament, són elevades a pel·lícules de culte. Si, a més, el film és una espècie d'homenatge a pel·lícules de sèrie B que ja tenien molt d'hortera, i molt de pel·lícula de culte, la cosa ja s'eleva a la màxima potència. És el cas de Django unchained, una pel·lícula exagerada en tots els sentits però que, com tot producte tarantinià, té un atractiu de marca innegable. Tarantino combina violència excessiva amb detalls propis d'un obsessionat del cinema. Planteja parelles de duels interpretatius excepcionals (Di Caprio vs Cristopher Waltz i Samuel L. Jackson vs Jamie Fox). Barreja elements del western de sèrie B amb elements del cinema èpic nord-americà. I, com ja feia a Inglourious Basterds es permet el luxe, no de descriure la realitat, sinó d'inventar-se un nou curs de la història a partir de la realitat que conforma l'imaginari col·lectiu. Fa el que li dóna la gana. Per alguna cosa és Tarantino.
Nota a peu de post: Django és un bon Tarantino, però queda molt lluny del millor Tarantino (que per mi és el de Reservoir Dogs, Pulp Fiction i Inglourious Basterds).
Blue Valentine (Derek Ciafrance, EEUU, 2010)
Aquesta és una pel·lícula que, pel tema tractat (enamorament i desenamorament d'una parella), podia passar absolutament desapercebuda. De fet, segurament tocar un tema tant excessivament tractat i conegut era un dels seus màxims perills. En canvi, per a mi és, de moment, una de les sorpreses positives de l'any. Es pot dir que és un melodrama d'estil indie, com ho era, per exemple, In search of a midnight kiss que ja vaig destacar en aquest bloc. Una de les claus suposo que rau en la voluntat de no ser excessivament pretensiosa, sinó més aviat al contrari. Tractar el tema de manera bastant directa i sincera i buscant elements amb els quals la majoria d'espectadors (o, com a mínim, la generació dels que estem entre els 30 i els 40) s'hi podrà, qui més qui menys, identificar. Molt destacables les interpretacions de Michelle Williams i Ryan Gosling.
Nota a peu de post: Una pel·lícula que et fa sortir trist del cinema. Perquè no tot són flors i violes. I perquè, d'alguna manera, la pantalla acaba convertint-se en una espècie de mirall. Deformant. Però mirall.
Després de fer l'altre dia el top 10 de 2012, em vaig adonar que ja van 5 top 10 de la Llanterna Màgica. És a dir, 50 pel·lícules que he destacat en els 5 anys de vida d'aquest blog.
Així que em vaig decidir a fer una (inútil) llista més: el meu top 50 dels últims 5 anys. Quedin clares, d'entrada, dues coses: 1- No són les millors 50 pel·lícules dels últims anys sinó que són pel·lícules que destaco de les que jo he vist. 2- La selecció és sobre el Top 10 que he fet cada any, cosa que descarta films que podrien estar, perfectament, a la llista. Perquè qui diu que la pel·lícula que un any està en la posició 11 no podria estar en el top 10 d'un altre any?
Al marge d'això, destacar algunes coses:
- Les tres primeres són autèntics 'peliculons', amb diferència sobre la resta. I són europees. - Presència destacada de Clint Eastwood amb quatre pel·lícules. - Notable paper del cinema català, amb tres films entre els 10 primers llocs, i 5 entre els 50. - Films que amb el pas dels anys han canviat de posició. M'explico agafant el cas de "3 dies amb la família". En el seu dia la vaig col·locar al novè lloc del top ten de 2009. I, en canvi, avui fent un repàs general dels darrers 5 anys, la situo molt millor. Això vol dir, suposo, que amb el temps la valoro més i en valoro més la seva qualitat. - Només una dona directora. Catalana.
Sense més, aquí teniu la llista (clicant sobre el títol, la ressenya):
No crec que l'any 2012 passi a la història del cinema per haver-nos donat, en general, grans pel·lícules. Però, sigui com sigui, aquí teniu la meva tradicional llista de les 10 pel·lícules més destacades que he vist durant aquest any que ja hem deixat enrere. Si cliqueu sobre el títol, podreu llegir la resenya que en vaig fer al seu dia.
10- "Adéu a la reina". Una pel·lícula d'època, amb un enfocament un pèl diferent al que ens tenen acostumats aquest tipus de films.
9- "My week with Marilyn". Set dies de la vida de Marilyn Monroe a un rodatge a Anglaterra. Un film curiós i intimista, i amb una interpretació fantàstica de Michelle Williams.
8- "The ides of march". Bon thriller polític de George Clooney que destapa les clavegueres de la política nord - amercicana.
7- "Cosmòpolis". Una raresa de David Cronenberg. Una limusina a Nova York.
6- "J. Edgar". La meva dosi habitual de Clint Eastwood. Enguany potser a un nivell inferior als darrers anys. Tot i així, bona pel·lícula per entendre la política nord - americana del segle XX.
5- "Professor Lazhar". Una situació relativament tòpica i ja vista al cinema, plantejada de manera diferent i efectiva.
4- "A la casa". Film imprescindible per tothom a qui li agradi escriure.
3- "Les sessions". John Hawkes i Helent Hunt construint una història dramàtica, romàntica i divertida.
2- "Holy motors". Si 'Cosmòpolis' és una raresa amb una limusina a Nova York, Léos Carax ho eleva a l'enèssima potència. Una limusina a París. Poesia, violència, abstracció, fascinació.
1- "The Turin horse". Béla Tarr signa la pel·lícula que per a mi ha estat, i de llarg, el millor film de 2012. L'univers Tarr és sempre fascinant, angoixant, dur, sec. Per això, segurament, no és massa entès. I aquí tenim l'estrany privilegi de ser un país en el qual Tarr es pot veure per primer cop als cinemes. El drama és que també serà el darrer, perquè el director hongarès ha anunciat que aquesta serà la seva última pel·lícula. Per cert, d'aquesta pel·lícula en vaig fer dos posts. Aquí podeu llegir el segon.
"Les sessions" és d'aquells films que, en llegir la sinopsi, fa certa mandra anar a veure. I és que gira a l'entorn d'un tema que dóna pel sensacionalisme o la llagrimeta fàcil. Així que, com podeu veure, vaig anar al cinema amb certes reserves.
En canvi, vaig sortir pensant que era una bona selecció per tancar l'any cinematogràfic (que, de pas sigui dit, m'ha semblat més aviat discret). La trama central que et podria dur per racons, com deia abans, sensacionalista o, fins i tot, escabrosa, està plantejada, en canvi, amb dosis de comèdia , romanticisme i dramatisme adequats. No hi ha cap excés i, alhora, no t'amaguen res. La situació es planteja sense dramatismes però sense complexes.
És una pel·lícula que flueix amb un ritme encertat i això malgrat que es reprodueixen situacions i escenes similars durant tot el metratge.
I, per últim, Ben Lewin compta amb dues grans interpretacions. John Hawkes i Helen Hunt donen als seus personatges uns matisos carregats d'humanitat, de sentiment i, també, de comèdia que faciliten a qui veu la pel·lícula posar-se a la pell de dues persones que viuen situacions dramàtiques (ell per la seva malaltia, ella per la seva professió) sense ni una dosi d'angoixa.
En els darrers anys han proliferat pel·lícules crítiques amb el sistema econòmic global, intentant radiografiar les entranyes del monstre econòmic i financer mundial. Algunes ("Inside job", "Let's make money", "Margin call") resulten, al meu parer, bastant reeixides. Altres, en canvi, tenen menys èxit.
Crec que "El capital" és d'aquestes darreres. Pel meu gust es queda massa en la superficialitat. Fins i tot certa exageració en l'actuació dels personatges pot acabar donant la sensació que no hi ha verossimilitud i que, per tant, aquest monstre financer pot arribar a no ser tant monstruós com la tesi de la pel·lícula pretén exposar. El final del film n'és un exemple clar.
Dit això, "El capital" és un film entretingut i que es deixa veure. Potser més com a thriller que no pas com a pel·lícula de crítica social.
Una persona que gaudeixi amb el cinema i que, a més, gaudeixi amb l'escriptura, amb la construcció d'històries, imaginant personatges, imaginant principis i finals, ha de passar-ho bé amb la darrera pel·lícula de François Ozon.
Es tracta d'un film basat en una obra del dramaturg madrileny Juan Mayorga i, es pot dir que, en realitat es tracta d'un exercici de metateatre o metacinema. Parlar del teatre dintre del teatre, o del cinema dintre del cinema. O, millor dit, de metaescriptura. Perquè "A la casa" suposa la construcció d'una trama de personatges, amb tocs dramàtics i còmics, però alhora és un exemple de les dificultats, les passions, les desviacions, els obstacles i les solucions que es troba habitualment una persona que s'enfronta al repte d'escriure una història.
El però que li trobo jo a la pel·lícula és, precisament, una de les principals dificultats que, personalment, acostumo a trobar-me a l'hora d'escriure: aconseguir que tot els que s'explica i es mostra en els dos primers actes et porti, sense precipitacions, sense trampes, a la resolució final. I aquí crec que hi ha el principal problema de "A la casa": la sensació d'un final precipitat que no està a l'alçada del que has vist abans. Però precisament això, el que has vist abans, val molt la pena.
